Marsé i la puteta

Juan Marsé mai no decep, almenys a mi, i a Esa puta tan distinguida (Lumen, Barcelona, 2016) hi teniu tots els ingredients, alguns nous i d'altres de distintius, per poder-ho comprovar. Una combinació de registres. Respostes d'una entrevista -sense preguntes- per començar, trossos d'un pre-guió, converses amb un exconvicte per assassinat unes quantes dècades després, les catalanades incorporades al preciós text castellà de l'autor, el retrat de la Barcelona popular de la postguerra, referències à clef (i d'altres més evidents contra alguns elements clau de l'actual processisme), el procés d'elaboració d'una història i una interessant reflexió sobre la memòria i l'oblit. 

Tot això combinat en tres temps. El moment dels fets que es pretén narrar, l'assassinat d'una postituta en una sala de projecció, a finals dels quaranta, per part d'un assassí i amant que no en sap dir-ne el mòbil. L'any 1982, quan un escriptor rep l'encàrrec de preparar un esborrany de guió per una pel·lícula sobre els fets. I l'actualitat, des d'on l'autor explica la història amb les referències càustiques citades.

Alhora, la novel·la és una constant declaració d'amor al cine, com ja trobem en altres obres de Marsé. A les pròpies pel·lícules, en especial Gilda, que per mi també és una de les millors que s'han fet mai. O al conjunt d'endevinalles de cites que una divertida dona de fer feines fa a l'autor a casa seva. Però també al cinema com a fenomen social, tan evident en la postguerra espanyola, o com a pretext per interpretar el que passa o, més aviat, per què costa tant interpretar el que passa. No, mai no decep.