Les temptacions

Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. 2 Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. 3 El temptador se li acostà i li digué:
--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.
Però ell li va respondre:
--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple 6 i li diu:
--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà:
--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria 9 i li diu:
--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.
Li diu Jesús:
--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.
Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.
Mt 4, 1-11

A mi sempre m’ha inquietat l’episodi de les temptacions de Jesús. Déu fet home, tot un Déu, mirant de cara el mal. La humanitat de Déu, indefectiblement, ha de passar per les temptacions, que són tan humanes. A diferència de nosaltres, i potser és això el que m’inquieta, Jesús hi parla de cara. Enlloc d’esquivar-les, de dissimular-les, de fer veure que no hi són, o d’amagar-les en la nostra vida, o de disfressar-les, o de fer-les fora de qualsevol manera, l’opció de Jesús en la seva solitud és la de mirar-les de front. El primer que fa, doncs, és tenir el diable d’interlocutor, una “davallada als inferns” en tot ordre. El primer que ens ensenya aquest Evangeli, així, és que totes les nostres ambicions i infidelitats les hem d’assumir com a pròpies i ens hi hem d’enfrontar cara a cara.

Les persones sense contradiccions, sense “temptacions”, no existeixen. Els humans som així. Som, a vegades, la mateixa persona capaç del servei als altres i capaç de trepitjar qui sigui pel poder, el que estima i odia amb la mateixa passió, el que vol ser lliure i acaba encadenat a qualsevol de les seguretats fugisseres a les que ens aferrem “perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”, com recita de l’Escriptura el diable en aquest Evangeli de diumenge. Jesús mostra com Déu, fet home, assumeix aquesta mateixa condició i és des d’ella, no pas fora, que hi lluita.

Sovint els llocs on som (la nostra família, la nostra feina, les entitats on participem, els partits que votem o l’Església que som fidels) ens desagraden per les seves contradiccions, pels seus “pecats”, i voldríem marxar-ne. Jesús, en canvi, els mira de cara i els desafia allà mateix, amb el seu testimoni i la seva presència.

I el segon que fa Jesús, crec, és advertir-nos de la naturalesa de Déu. Déu ja no és qui treu les castanyes del foc, el que evita els camins difícils, i tampoc el que farà guanyar el Barça, lamento dir-vos. Déu no és, ja, un mag els prodigis del qual ens faran més feliços, si està de bon humor o ens portem bé. No, Déu “només” depèn de la nostra resposta. Per això Jesús ens advertia que el seu Regne ja és entre nosaltres. L’haguem merescut o no.

Comentari a l'Evangeli de diumenge, per al programa Creure Avui, a la cadena m1tv, d'avui.

Il·lustració:  Briton Rivière - The Temptation in the Wilderness (1898),  Guildhall Art Gallery & London's Roman Amphitheatre, Londres.