¿Volem que torni Serrallonga?

Ara fa quaranta anys, el grup Esquirols va compondre una cançó que se situava en el llunyà 12 de febrer de 2017 on es critiquen els excessos de la tecnologia en la vida quotidiana. I això que no comptaven amb els smartphones! Bé, per celebrar-ho, van fer-los un concert d’homenatge a Manresa, el mateix dia que la cançó profetitzava. Els que hi van participar destacaven l’actualitat de les denúncies que aquestes entranyables cançons kumbaiàs que estaven de moda entre els meus monitors d’esplai quan jo hi anava. Sí, ja fa quaranta anys. El clímax de la trobada va produir-se quan tothom va corejar la coneguda “Torna, torna, Serrallonga”.

La cançó evoca el conegut bandoler de Viladrau, font de nombroses llegendes romàntiques, davant “l'alzina” que “ens cremaran”, “les pedres” que “ens arrencaran” o “la terra” que “ens robaran”. Sense els eufemismes actuals, el text demana el retorn del bandoler, del seu “esperit”, en diríem, en forma d’espetecs, trabucs i de guerra. No vull semblar un esgarriacries o un idiota que no entén la metàfora, si fos el cas parlaríem d’enaltiment de la violència i faríem força riure. Les úniques armes dels fans dels Esquirols han estat les guitarres i els fulards.

Aquesta diferència, però, sempre m’ha inquitetat una mica. Penso si no ens estem enganyant en això que n’hem dit utopies, combat, o lluita. Un engany que ha passat, per exemple, per idealitzar els guerrillers mexicans o palestins des de les nostres còmodes fronteres. O per introduir excessiva emoció com a antídot de l’avorrida, complexa, tecnificada i limitadíssima democràcia. Em passa, per exemple, quan pregunto a alguns partidaris de la desobediència (per la qüestió de la independència, o dels refugiats, o dels peatges…), fins on estarien disposats a sacrificar-se per la causa que tant val la pena, segons ells. Quants béns, quanta seguretat o quanta llibertat. Quantes renúncies com les que Serrallonga va fer, i va pagar amb la vida. També els pregunto si acceptarien que això ho fes un altre (“torna, torna…” tu), si realment aprovarien l’us de la força senzillament “perquè tenim raó”. Amb el risc, esclar, que la resta dels que també creuen tenir raó hi responguessin. Potser millor ho cantem i prou, oi? Piquem de mans i ens emocionem. I cap a casa.

I segurament fem bé. El coratge que cal per resoldre els complexos problemes de casa nostra, em temo que no és ben bé el dels bandolers i, m’atreviria a dir, el del Romanticisme. Ni el de les “frases solemnes”. I molt menys el de l’enyor d’un cabdill “del poble” al que demanem que torni per salvar-nos… sense embrutar-nos les mans, esclar. L’avantatge del de veure-ho des del 2017, és que d’algunes experiències encara en tenim els cossos calents. Ho dic per si un idiota, que n’hi ha, fa una lectura literal de l’amable cançó xirucaire.

Article corresponent al mes de març a la revista Valors.