Se'ns ha mort un famós

Passa sovint, com és lògic, que es mori un famós. I, moltes vegades, en la cresta de l’onada i “després d’una llarga malaltia”, com encara es diu per no dir càncer, no fos cas que pronunciar-lo el convoqués. Des de l’aparició i ràpida extensió de les “xarxes socials” a internet, el fenomen provoca tanta reacció que ens permet veure amb més fidelitat que mai quina és l’actitud dels nostres contemporanis davant la mort, la mort dels altres, esclar, que és una manera de saber quina és la seva actitud davant la vida, de fet. Un dels punts d’inflexió, en la prehistòria de les “viralitats”, va ser ara fa junt vint anys amb l’impacte de la mort de Diana de Gal·les, en aquell cas per accident de cotxe. Vam veure-hi, d’entrada, dues coses. Una, que el pot dels sentiments públics, tancat hermèticament per la modernitat, esclatava. I així continua. Dues, la identificació icònica amb un líder (ella, el Papa o Pedro Sánchez) no tan sols es fa sense la mediació (el poder establert, l’Església o un partit) sinó sovint contra ella. Triomfa així el “contacte directe” protestant davant del cansament del “contacte sempre indirecte” catòlic. Per bé i per mal.

Les reaccions són diverses i seria bo d’estudiar-les. Com que aquí no tinc prou espai, em centraré amb dues. La primera és com quan, per exemple, correm a buscar una foto que ens faci sortir amb el finat perquè tothom sàpiga que amb aquesta mort també s’està parlant de mi. Cosa sentimentalment comprensible (les morts són un escapçament), però també revelador de l’omnipresència del jo. Un espai que hauria de ser completament per l’altre (pel qui plorem la mort), o pel buit (pel pes del misteri que ens envolta), de cop és ocupat per aquest jo sobredimensionat, selficat constantment. Sospito que la crisi cultural del dol (també una mediació), que inclou ignorar els cementiris i “tunejar” les exèquies, fa eixalabrar alguns sentiments que ell reconduïa.

La segona té a veure amb el model de persona que, si fóssim a l’era premoderna, demanaríem santificar i ara ens conformem en idolatrar. Generalment, i sense voler ser cínic, els morts que tenen més bona premsa a les xarxes són, òbviament, els que diuen el que volem sentir. Si la seva vida conté una part d’exemplaritat romàntica, una part d’èxit i força simpatia, l’impacte emocional es multiplica. Jo això també ho entenc. Sembla que sigui lògic seguir l’exemple de les persones bones que diuen coses agradables. Però no me’n sé estar de sospitar de la tènue línia que separa la xerrameca de la profecia, l’autoajuda de la filosofia i, esclar, “del dicho al hecho”. Potser, del que es tracta, és que les coses que ens diuen no siguin les que volem escoltar, que la vida del que ens ho diu no sigui exemple de res. La veritat, em temo, és enemiga dels ídols, categoria a la que molts arriben, tot sigui dit, malgrat ells mateixos.

Publicat a la revista Valors, el juliol de 2017.

Suboficials

Els suboficials més petits són els més orgullosos.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 70.

Càncer

Set anys com set matalassos prims,
apilats en algun racó entrefosc de la memòria.
I els mesos, que arriben gairebé fins al sostre.
I le setmanes, cosides per tots quatre costats,
ja impossibles de recuperar.
I els dies, que es van impregnant
de l'olor persistent de llana humida.
I entre dia i dia, aquesta nosa menuda
i esfèrica que creix al ritme de la por,
com un gangli enfadat amb la sang.

Gemma Gorga, poema "A la sala d'espera, recordant un conte", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 14.

Fantasmes

Així com la por crea déus, l'instint de seguretat que tenim inculcat crea fantasmes.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 69.
Il·lustració: Brown Lady of Raynham Hall, una fotografia de fantasmes de Captain Hubert C. Provand, prublicada a Country Life el 1936.

Créixer endins

Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
arrels
i orelles
i dones,

que han après
a créixer endins.

Gemma Gorga, poema "El sentit del creixement", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 13.

Retrotopia o futur

L'últim llibre de Zygmunt Bauman, publicat pòstumament, hauria de ser de lectura no sé si obligatòria però gairebé. El sociòleg d'origen polonès, que (no sé si a desgrat seu) va formular el famós terme "líquid" per referir-se a la característica dominant de les relacions humanes contemporànies, després de la pèrdua dels referents de la modernitat, ens regala un altre neologisme amb què titula el llibre: Retrotopia (Arcàdia, Barcelona, 2017). És a dir, l'adopció, per part de les ideologies dominants, sobretot a Europa, de perspectives utòpiques basades en la nostàlgia d'un (real o no) passat idealitzat, en contra del futur utòpic, fracassat (p. 14). 

L'autor aplega la seva reflexió en quatre capítols, una introducció i un epíleg. A la introducció ens situa en el marc teòric i ens adverteix del seu propòsit: "desentrallar i descriure alguna de les tendències més destacades (...) en aquesta etapa incipient de la 'retrotopia' (...). En particular, la rehabilitació del model tribal de societat, el retorn al concepte d'un jo primordial i impol·lut, predeterminat per factors no culturals o immunes a la cultura i, en conjunt, l'abandonament de l'opinió en voga avui dia (...) de les característiques essencials i pressumptament no negociables i sine qua non de l''ordre civilitzat'" (p. 19). I em sembla que ho aconsegueix.

Els quatre capítols es despleguen sota la pregunta d'un "Retorn a Hobbes?" (p. 25) que ja diu molt, sobre el desdibuixament actual del poder, i sobre quatre afirmacions dels nous retorns que successivament titula. En primer lloc, a les tribus (p. 71), sobre els nacionalismes i altres identitarismes. En segon lloc, la desigualtat (p. 117), on destaca la seva aposta per la renda bàsica universal. I, per últim, l'úter (p. 159), on descriu el jo exclusiu de l'actual cultura. La paraula benestar, exemplifica, ha passat de qualificar unes mesures socials estructurals de redistribució de recursos a fer-ho en aspectes relatius a la salut, l'oci o la cuina (p. 173). En l'epíleg ("Mirem cap al futur, per variar", p. 203), cita profusament el Papa Francesc, especialment en aquest discurs davant el Parlament Europeu, publicat a Catalunya Religió (aquí). Un futur conscient tant dels perills contra els quals s'enfronta (retrotòpics) com de les temptacions utòpiques que l'han fet fracassar.

Seria molt llarg d'assenyalar les principals aportacions i reflexions d'aquest assaig, però val la pena, tant per l'acurada definició d'aquests trets ocults, o no tant, que amenacen ja el nostre present social i polític, com per les atinades referències de les que beu. Recomanaria, però, que els catalans almenys ens llegíssim el capítol "retorn a les tribus" amb el qual tindrem algunes claus per llegir el què ens està passant, a les portes d'un alliberament que s'anuncia cada any per la tardor i no acaba d'arribar mai. Un "retorn a 300 anys enrere", com diuen alguns indocumentats, però fidels a la "retrotopia" més propera que tenim a casa. 

La tesi de Bauman es podria resumir, amb el precedent del primer capítol, que l'increment del nacionalisme europeu (i potser també altres populismes) es deu precisament a la crisi dels estats, de les sobiranies territorials i de la política que acullen per fer front als conflictes actuals, per als quals són insuficients. "Un cop desposseïda del seu poder per configurar el futur, la política se sol transferir a l'àmbit de la memòria col·lectiva, un àmbit molt més fàcil de manipular i administrar" (p. 86). I, citant Ernest Gellner, afegeix que "el matrimoni de l'estat amb la nació és una contingència històrica, no pas una llei natural, si bé la funció del nacionalisme consisteix en negar el primer i afirmar la segona (p. 88). Em temo que la demanda d'un "estat propi" i les justificacions habituals dels que ho defensen, aquí a casa nostra, no fan més que seguir les tendències centrífugues de la principal amenaça europea. Si més no, s'hi assemblen massa.

Samarretes al Palau

Diògenes anava amb vestimentes llardoses per a les esplèndides catifes de les cambres de Plató. "Axí calgigo l'orgull de Plató", deia. "Ja -replicà Plató-, però amb una altra mena d'orgull.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 66.

Habitat d'abans

I les ombres, que llisquen paret avall
mentre dispenso l'oli de la memòria
a la filera inacabable dels absents.

No volia compartir aquest vespre amb ningú,
però cada racó de solitud
estava habitat d'abans.

Gemma Gorga, fragment del poema "Sopant a soles", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 9.
Il·lustració: Antonio López, Lavabo y espejo, 1967.

Avui és Santa Edith Stein

TERESA BENEDICTA DE LA CREU
EDITH STEIN

Cum laude en empatia i fe en la vida eterna,
una cambra de gas serà la scientia crucis
que et durà des d'Auschwitz, feta cendra, a la glòria.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 111.

Crims

De tots els actes criminals, només surten a la superfície aquells sobre els quals sabem alguna cosa.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 61.

Penyores

Els núvols són penyora de la llum,
i la fruita, penyora de l'aigua dels horts.

Pere Gimferrer, fragment del poema "El passatgers", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 55.
Il·lustració: David Hockney, Garrowby Hill, 1998

¿Vida mediocre o mort heroica?

El gènere de Javier Cercas, que en un altre llibre recent reivindica com a novel·la, és aquest enterenyinat metaliterari de recerca històrica, composició del relat amb making off, relat pròpiament, vicissituds personals que l'acompanyen, etcètera. I el tema, el seu tema, potser és el de la memòria, concretament en l'aproximació a través de testimonis o de casos molt concrets de fets significatius de la nostra memoria col·lectiva més o menys recent, amb una ferma voluntat de conèixer l'altre ....i potser descobrir-se un mateix. I potser reclamar que fem alguna cosa més, junts, que no pas barallar-nos i prou. No sense polèmiques, esclar. Amb un resultat, em sembla a mi, extraordinari.

Una prova d'això, tot i que a mi em resulta un pèl pesat el relat de guerra, és el llibre El monarca de las sombras (Literatura Random House, Barcelona 2017), on ressegueix la pista d'un oncle de la seva mare, Manuel Mena, mort jove al front d'Aragó, on combatia des del bàndol franquista. El que val la pena, sobretot, doncs, és el procés de recerca, les preguntes que es fa, els qüestionaments que aporta, el periple vital i interior que viu l'escriptor en endinsar-s'hi. I la sospita d'una possible transformació d'un soldat joveníssim que creu profundament en els seus ideals a un moribund que, massa tard, se n'adona que al que cal ser fidel és a la vida. Cercas utilitza els clàssics per explicar-nos-ho.

[Al llit de mort, el tinent li podria haver dit] que era el Aquiles de la Ilíada, no el de la Odisea. Que en el reino de los muertos no pensaría que es preferible conocer la vejez siendo el siervo de un siervo que no conocerla siendo el monarca de las sombras. Que nunca sería como el Aquiles de la Odisea, que nadie le había engañado, que no le mataba un malentendido. Que la suya era una bella muerte, una muerte perfecta, la mejor de las muertes. Que iba a morir por la patria" (p. 286) 

(...) Lo más probable es que mi madre se hubiera pasado la vida hablándome de Manuel Mena porque con Manuel Mena o la muerte de Manuel Mena había comprendido hasta quedarse sin lágrimas que es mil veces preferible ser Ulises que ser Aquiles, vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo, aunque al final de esa vida no aguarde otra, que vivir una vida breve y heroica y una muerte gloriosa, que es mil veces preferible ser el siervo de un siervo en la vida que en el reino de las sombras el rey de los muertos. (p. 272).

Aquest és el dilema.