Se'ns ha mort un famós

Passa sovint, com és lògic, que es mori un famós. I, moltes vegades, en la cresta de l’onada i “després d’una llarga malaltia”, com encara es diu per no dir càncer, no fos cas que pronunciar-lo el convoqués. Des de l’aparició i ràpida extensió de les “xarxes socials” a internet, el fenomen provoca tanta reacció que ens permet veure amb més fidelitat que mai quina és l’actitud dels nostres contemporanis davant la mort, la mort dels altres, esclar, que és una manera de saber quina és la seva actitud davant la vida, de fet. Un dels punts d’inflexió, en la prehistòria de les “viralitats”, va ser ara fa junt vint anys amb l’impacte de la mort de Diana de Gal·les, en aquell cas per accident de cotxe. Vam veure-hi, d’entrada, dues coses. Una, que el pot dels sentiments públics, tancat hermèticament per la modernitat, esclatava. I així continua. Dues, la identificació icònica amb un líder (ella, el Papa o Pedro Sánchez) no tan sols es fa sense la mediació (el poder establert, l’Església o un partit) sinó sovint contra ella. Triomfa així el “contacte directe” protestant davant del cansament del “contacte sempre indirecte” catòlic. Per bé i per mal.

Les reaccions són diverses i seria bo d’estudiar-les. Com que aquí no tinc prou espai, em centraré amb dues. La primera és com quan, per exemple, correm a buscar una foto que ens faci sortir amb el finat perquè tothom sàpiga que amb aquesta mort també s’està parlant de mi. Cosa sentimentalment comprensible (les morts són un escapçament), però també revelador de l’omnipresència del jo. Un espai que hauria de ser completament per l’altre (pel qui plorem la mort), o pel buit (pel pes del misteri que ens envolta), de cop és ocupat per aquest jo sobredimensionat, selficat constantment. Sospito que la crisi cultural del dol (també una mediació), que inclou ignorar els cementiris i “tunejar” les exèquies, fa eixalabrar alguns sentiments que ell reconduïa.

La segona té a veure amb el model de persona que, si fóssim a l’era premoderna, demanaríem santificar i ara ens conformem en idolatrar. Generalment, i sense voler ser cínic, els morts que tenen més bona premsa a les xarxes són, òbviament, els que diuen el que volem sentir. Si la seva vida conté una part d’exemplaritat romàntica, una part d’èxit i força simpatia, l’impacte emocional es multiplica. Jo això també ho entenc. Sembla que sigui lògic seguir l’exemple de les persones bones que diuen coses agradables. Però no me’n sé estar de sospitar de la tènue línia que separa la xerrameca de la profecia, l’autoajuda de la filosofia i, esclar, “del dicho al hecho”. Potser, del que es tracta, és que les coses que ens diuen no siguin les que volem escoltar, que la vida del que ens ho diu no sigui exemple de res. La veritat, em temo, és enemiga dels ídols, categoria a la que molts arriben, tot sigui dit, malgrat ells mateixos.

Publicat a la revista Valors, el juliol de 2017.