La massa i els parlaments

Una de les crítiques més generalitzades i tòpiques sobre la qual bascula la crisi contemporània de les democràcies occidentals es dirigeix al parlamentarisme, que es contraposa al la força “del carrer”, de “la gent”, del “poble” o altres sinònims de “massa”, entenent-la com bé va descriure Elias Canetti. Així, aquesta crítica associa parlamentarisme amb filibusterisme, amb la gestió d’interessos partidistes (quan no “individuals”: tots són iguals), amb xerrameca, amb legalismes, amb dificultats per assolir objectius del líder, etc; excessivament “circular”. I, en canvi, la força popular es mostra com a veritable, legítima, ergo superior a les lleis, completament representativa, mancada de noses partidistes o particularistes i portadora d’una missió històrica, decididament “linial”.

El resultat, en realitat, ho desmenteix ben aviat. Els parlaments fragmentats, per exemple, han de recórrer necessàriament  al parlamentarisme denostat. Però, de seguida,  aquest és posat com a excusa dels alentiments i fracassos dels líders de les “masses”, com hem vist als EUA en el cas de les dificultats de Trump en cambres dominades, teòricament, pel seu propi partit.

La crítica al parlamentarisme, alhora, com tot relat que es presti, necessita enemics. Compte, no serien “adversaris”, per als qui caldria atorgar igualtat legítima i un combat “esportiu”, sinó “enemics”, és a dir, aquells a qui cal abatre, o aïllar, o vèncer “definitivament”. Per alguns seran les “elits” i tot allò que s’hi vulgui vincular, per altres els “estrangers” (mexicans als EUA, “moros” a casa nostra) i, això sí, per tots, aquells qui no comparteixen el seu marc mental. Així, qui no està “amb la majoria” (que sovint també és mentida: Trump va perdre les eleccions en vots, seguint amb l’exemple), hi està “en contra” i, per tant, és igualment responsable, amb les elits, del mal que hem d’abatre. Per això, els “conversos” que provenen de fora del “nómos”, el “territori ordenat” (racial, social, sexual, cultural, econòmic), són acollits com a fills pròdigs (els diputats racistes negres d’alguns països europeus, per exemple) i els permet dir “no, nosaltres no som racistes, només volem ordre”.

De fet, tot això és tant contemporani com antic. El teòric d’aquesta crítica és, sens dubte, Carl Schmitt (1888-1985), un filòsof filonazi amb molta influència posterior directa (i indirecta, com veiem), que va elaborar les seves teories a la llum de la feble república de Weimar. Perquè la crítica a la democràcia representativa és una estora vermella a l’autoritarisme, com es pot comprovar a Turquia, Polònia, Hongria o Veneçuela. Però, sobretot, interpel·la al caràcter feble i provisional, segurament postís i avorrit, de la democràcia. Inteprel·lació que precisa, doncs, d’un reforçament dels seus pilars, de més exigència en els seus actors i de més resolució en els seus actes.

Article a la revista Valors, novembre de 2017.