La reconciliació

A mi, com a Shylock, si em punxen , trec sang. I si em fan mal, miraré de venjar-me. Els catalans que vèiem retransmetre en directe des de casa la vulneració de drets polítics i de les lleis que els protegeixen els dies 6 i 7 de setembre, o els successius plens de declaració d'un nou règim d'acord amb aquelles votacions, o que hem aguantat impertèrrits les acusacions d'antidemòcrates, de connivents amb el feixisme o simplement hem suportat insults i pressions de la millor manera que hem sabut (i segurament no en sabem massa) tenim la temptació de reaccionar com el mercader de Venècia. I plantejar les eleccions de dijous que ve com una revenja shakesperiana. 

Per què no només ha estat aquest clima, aquesta pressió ambiental, aquest avassallament per terra, mar i whattsapp, el que a molts se'ns feia irrespirable. Les conseqüències econòmiques, socials i psicològiques que hem viscut almenys fins ara arran del procés han danyat tant la nostra convivència, la qualitat de les nostres relacions i expectatives, que la resposta lògica, o la que surt de les entranyes -més aviat-, és la de reclamar, almenys, justícia. Compensació. Que canviï la truita. 

D'aquí, crec humilment, que el partit amb més possibilitats de quedar el primer a les enquestes (tot i que amb menys per assolir la presidència) sigui Ciutadans, que ha articulat -insisteixo, carregat de raons- una proposta d'aquestes característiques. Esmenar la plana no tan sols a la independència, sinó, de passada, malmetre alguns dels consensos que el catalanisme d'un i altre signe havien assolit aquests últims quaranta anys. Sigui dit de passada: des del punt de vista de la visió estratègica dels impulsors del procés, haver llançat aquesta bomba al catalanisme seria pitjor que un sarcasme. És el preu de la ruleta russa del tot o res, com ja hauríem d'haver après.

Canvi de rumb

Per això trobo absolutament recomanable l'aposta que fa el PSC de Miquel Iceta en aquestes eleccions. Més que mai. Enlloc de canviar la truita, millor canviar de rumb, ve a dir. No és que jugui a l'ambigüitat: ha dit per activa i per passiva que no farà president a cap independentista i que abandonarà del tot aquesta via. El que diu, i aquí em sembla que hi ha el matís important, és que el país que caldrà construir a partir d'ara haurà de comptar amb tothom, haurà de cosir ferides, haurà de reconèixer errors (i encerts, que serà més difícil) de tots els bàndols. Haurà de comptar amb persones que, fins ara, no reconeixien cap altra legitimitat que la seva, que plantejaven la governació d'aquest país en clau de vencedors i vençuts, de ciutadans i vassalls, de bons i dolents. Amb un nou horitzó i un nou full de ruta, sí, que es trobi als punts d'intersecció de la immensa majoria de forces polítiques, que no són pocs ni poc importants.

La clau que ofereix Iceta, doncs, és la de la reconciliació. No de qui té raó o no, sinó del convenciment que Catalunya avança si travem nous consensos i interns, primer, i amb la resta d'Espanya, després. És una tasca difícil, des-entranyable, que comporta renúncies i molta incomprensió, que té riscos. Però que sap jerarquitzar bé (primer el país i la seva gent, després el que pensem que cal per governar-los) i que fa treure el millor de nosaltres mateixos. Alguns diran que és traïció, d'altres, massa complexos. També diran que és massa kumbaià i que dic això perquè sóc de missa (Iceta feia broma fa poc a la televisió dient que la seva cançó preferida era Agermanats). Però és la millor opció política, alhora. Resoldre el contenciós, i no avivar-lo, és la millor contribució a la política que ara mateix es pot fer a Catalunya, n'estic convençut. Guanyar per persistir-hi, sotmetre la meitat de la població d'un o altre signe segons qui guanyi, serà sempre una victòria pírrica. Una Catalunya que es desfà. Pobra i buida.