Warhol

Fins l’últim dia de 2017, al Caixafòrum de Barcelona, es pot veure una magnífica retrospectiva d’Andy Warhol amb el lema “L’art mecànic” (per cert, coincideix amb una altra bona exposició sobre la Reforma protestant). Quan la vaig anar a veure, hi havia cues. Per la raó que sigui, Warhol dialoga bé amb la cultura de masses que ell mateix va saber copsar en tota la seva plenitud. Uns anys després de la II Guerra Mundial, efectivament, Europa anava construint el seu propi model d’estat del benestar, que atacava un dels fonaments de la divisió europea i dels nous riscos, entre ells el veí comunisme, és a dir, la pobresa d’amplis sectors de la classe obrera. Paral·lelament, la millora del poder adquisitiu d’aquests milions de persones fa entrar el capitalisme en la fase que hem conegut fins a la digitalització, la del consum massiu el qual, alhora, garanteix la producció industrial i l’economia de mercat. Warhol, dic, va ser pioner en fer-nos avinent el canvi profund que el consum de masses produïa en la cultura, en la nostra manera de viure i de pensar. Potser per això fascina, perquè ens hi reconeixem.

Al programa de mà que reparteixen a l’exposició, curiosament, els textos són precedits d’un verset del Salm 144 (el quart), que diu: “L’home és un sospir; la seva vida passa com una ombra”. Hi ha molt textos de la Bíblia, de fet, que parlen de la fugacitat de la nostra vida i la vanitat del que hi fem (vanitat etimògicament vol dir “el que s’esvaeix com un baf”). Warhol, en realitat, reprèn aquest fil amb els símptomes del món que neixia aleshores i ens el planta. La lògica de la moda i els seus cicles, que envaeix la resta de facetes vitals (també la política?). El mètode de la fama per sortir de la vida insignificant de milions de consumidors de vida fotocopiada. El valor de les llaunes per pobres al costat del de les joies. Només em pregunto si, a banda de fer bonic, avui, no ens inquieta una mica, Warhol. Espero que sí.

Article per a la revista Foc Nou (desembre 2017)

Foto: La Vanguardia.