Guarir

Treure dimonis

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.Mc 1, 29-39

Una vegada, una senyora em va explicar que havia estat molt de temps, potser anys, postrada al llit per una malaltia, ara no recordo quina era, que li afectava les cames. Només es podia curar amb una intervenció quirúrgica caríssima, que es veia absolutament incapaç de sufragar, ni ella ni la seva família. Per sort, era una intervenció que cobria la Seguretat Social i l’únic problema, com per desgràcia coneixem tant bé, era que s’havia d’esperar a que li toqués el torn. “Jo no havia cotitzat mai”, em deia; “m’he fet un fart de treballar tota la vida però abans les coses anaven com anaven, i més en el cas de les dones; de manera que si l’atenció sanitària no fos universal (com ho és des dels anys vuitanta, qua quatre dies), jo ara estaria estirada al llit”.

A mi em va impressionar aquell testimoni. Aquesta dona, tot i ser gran, és també molt activa i mai no l’hauries fet malalta de no moure’s. Fa gimnàstica al casal d’avis, va a la piscina pública, s’apunta a tots els tallers i la veig a tot arreu. El primer que em va venir al cap va ser la famosa profecia d’Isaïes per descriure el Regne de Déu: “Els cecs hi veuen, els coixos caminen...” Vaig pensar que, si fóssim al segle I, d’aquesta “conversió” n’hauríem dit “miracle”, i que la medicina que ho ha permès l’atribuiríem a un do de Déu. La medicina i alguna cosa més, esclar. Aquesta “cosa de més” és que arribi a qui no se la pot permetre, que estigui instituït com un dret i que, cada vegada que paguem els impostos, mal que ens pesi, hi estem contribuint tots els altres.

Vaig pensar que, de vegades, es veu molt clar que el Regne de Déu és entre nosaltres; és a dir, que no pertany al més enllà, o a una realitat paral·lela tipus Matrix, sinó que passa indefectiblement per la nostra realitat més quotidiana. Com deien els jueus “encarnat”, és a dir, “a la carn”, mai més ben dit. El Regne de Déu cura, o, si voleu, curar algú ens obre el veritable sentit de la vida, que és ella mateixa viscuda en plenitud.

A l’Evangeli de diumenge que ve Jesús “expulsa dimonis”, també en llenguatge del segle I, una curació que va més enllà de la malaltia convencional però que aleshores s’hi assimilava. En tot cas, el regne de Déu avança a mesura de expulsem la destrucció tant moral, com social, psíquica o física, a la que les “forces malignes” ens volen subjectes i esclaus. Postrats.

Més endavant, Jesús seria acusat per les autoritats religioses que l’acabarien condemnant de “treure dimonis”, com si això el fes col·lega de Belzebú. Les mateixes autoritats que li retreien que ho fes en dies de festa, com si curar pertorbés Déu o no fos, com és, el seu propòsit amb nosaltres. Tant plens de ferides. Tant plens de dimoniets.

No perquè siguis bo

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament».Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia».Mc 12, 38-44

A l’Evangeli d’aquest diumenge Jesús cura un leprós. Com que abans hi ha una lectura del Levític (13,1-2.45-46), el contrast és brutal. Déu ordena a Moisès i Aaron que han d’expulsar els leprosos de la comunitat “mentre siguin impurs”, diu, i després d’haver-los assenyalat. El Déu del Levític és molt pràctic i sembla un fred instructor de normes sanitàries. Però fixeu-vos: és Déu qui ho mana i els ho diu a Moisès i Aaron, que són els que fixen el canon de la Llei, la base de la tradició jueva. I, per tant, de la nostra, que en som hereus. Jesús s’ho salta i no sembla importar-li gaire trair, en teoria, el que és la voluntat de Déu que recullen els llibres sagrats. Curar és prioritari a obeir la llei de Déu, sembla que ens vulgui dir. O, davant d’un pobre, un malalt, algú que està predestinat a ser exclòs, la prioritat és ell. Podríem dir, fins i tot, que Déu és ell. De fet, Jesús mateix ho repetirà en un altre lloc de l’Evangeli. Tot el que es fa a qui té fred, qui passa gana, etc., es fa a Déu.

Un amic meu, teòleg, m’explicava que prop de la seva parròquia hi ha un caixer automàtic amb hall, que serveix d’aixopluc nocturn diari a un sense sostre. Un dia que la parròquia convocava “adoració nocturna” va pensar que, en realitat, tots els fidels s’haurien d’haver agenollat davant del pobre sense sostre perquè “Déu era allà”. Deia, “bé, agenollat i alguna cosa més, perquè no es pensés que havien deixat anar una colla de sonats… però sobretot perquè adorar Déu significa, en aquest cas, resoldre el seu problema”.

Vaig trobar que ho havia explicat molt bé i que a Jesús li devia passar això, exactament. La seva missió, allò que és innegociable (en llenguatge bíblic en diríem el que el fa Fill de Déu), és atendre la mancança de l’altre, és posar-se al seu servei.

Després, l’Evangeli s’esplaia dient que el leprós no compleix amb la promesa feta a Jesús i, al·lucinat com devia anar, no para d’explicar el seu cas. Això lliga amb la carta de sant Pau (1C 10,31-11,1) que també llegirem, on demana als cristians de Corint que no siguin motiu d’escàndol i que procurin sempre pel que convé als altres. A mi això em fa pensar en un equívoc al qual sovint caiem, quan ens queixem del desagraïment dels altres o quan diem que “bé, però els pobres tampoc són tan bons”. La vocació de Jesús i el seu projecte cap a l’alteritat, em sembla a mi, inclou aquesta contradicció. L’altre és un misteri que no ens pertany i és un error pensar que la missió dels cristians és fer “bones persones”. Mentre hi hagi lepra i exclusió, Déu s’encarna en qui la pateix, no en les bones persones, que ves a saber què deu voler dir, això. Jesús no fa el Bé en abstracte, sinó que assenyala al final de quin trajecte hi ha aquest Bé. I el trajecte sovint és ple de buidor, de ferides, de foscor, de lepra, potser fins i tot de fàstic, com veurem d’aquí a unes setmanes als relats de la Passió.

Aquests dos comentaris corresponen a les lectures de l'evangeli dels diumenges dies 4 i 11 de febrer de 2018, per a l'emissió del divendres anterior del programa Creure Avui, a Mataró TV.