Ha llegado otra vez la hora de la sangre. Dos bandos. Tú con el tuyo y yo con el mío. ¡Atrás! ¡Atrás!(...)
Que yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra.Federico García Lorca, Bodas de sangre (1933).
L'altre dia vaig anar al teatre, a Mataró, a veure la magnífica versió de Bodas de sangre (1933), de Federico García Lorca, que ha muntat la Perla 29, amb dues molt bones actrius al capdavant, la Nora Navas i la Clara Segura. És una peça molt ben feta que, si teniu temps, encara podreu pescar en algun bolo. Va ser dissabte. Ja havien detingut els encausats de sedició i no sé quants delictes més pel Tribunal Suprem que fins ara havien eludit la fiança i encara faltaven unes hores per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Ja m'havia arribat que algunes funcions de teatre s'havien suspès i d'altres havien fet alguna acció reivindicativa. Anava preparat mentalment.
Encabat, doncs, després dels merescuts aplaudiments del teatre ple, que feia sessió doble, els dos principals actors, acompanyats per la resta de la companyia, van llegir uns textos sobre la llibertat d'Albert Einstein i del propi Lorca, de qui van recordar el seu assassinat. Cap més menció. Tothom va aplaudir, jo també. Però de seguida, especialment un senyor de prop meu al qual li havia sonat el mòbil a mitja representació i no l'havia sabut aturar (això sí que hauria de ser motiu de presó), i uns quants estussegadors, entre d'altres, van començar a aixecar-se demanant "llibertat presos polítics". Jo em vaig quedar assegut, sense aplaudir, esperant que acabessin, amb respecte. Una senyora va llançar-me un "quina vergonya"; es veu que la llibertat que cridava exclou la de no seguir les consignes de la massa.
Visca la terra
És una anècdota sense importància, esclar, però altament reveladora del que està passant entre la ciutadania. Pobre del dissident, que haurà de patir l'oprobi públic ("quina vergonya"). Els que no pensem que aquests senyors siguin presos polítics, tot i que considerem excessiva la presó preventiva en la fase d'instrucció (d'altra banda perfectament explicable quan alguns d'ells fugen), estem exercint els nostres drets polítics. Els de pensar diferent o els de no expressar, si no o volem, les nostres opinions. Són drets recollits a la Constitució que van aprovar deixar sense efecte el passat dia 6 de setemebre els representants d'una exígua majoria al Parlament, que no es correspon -per cert-, ni ara ni aleshores, a la majora electoral. És un fet insignificant, sí, però un darrere l'altre creen el clima que tan bé va descriure Fernando Aramburu a Patria, aquesta novel·la que ha llegit tothom excepte els independentistes. Ja veurem què passa amb la gent que no vol deixar de treballar, especialment en determinats barris o pobles, si fan la vaga general que alguns tenen ganes de fer. Aquest ambient és l'ambient de la sang.
Jo havia estat, embaladit, degustant els versos de Lorca i, soprenentment, deturant-me en els dos que encapçalen aquest escrit. La crida tan amorosa com sanguinària de la terra, les possessions, els bàndols, "la desbocada força dels cavalls", que deia Espriu mirant les rieres fertoges d'Arenys. I pensava quantes coses ens poden dir, els poetes, als catalans d'avui, cridats per la terra a fer bàndols. Com que tossien o estaven pendents del mòbil, potser no la van entendre. Es ous de la serp de l'odi es coven així, amb la mirada de "tu no ets dels nostres" i les seves conseqüències.
No hi ha presos polítics.
Sóc partidari de tot el que ho eviti, de la màxima atenció a tot el que pugui unir-nos i apartar el que ens pugui enfrontar. Vaig votar per la reconciliació (aquests vam perdre, és obvi) i ho tornaria a fer. Però, assertivament, diré també que hi ha coses per les quals em nego a passar, hi ha distorsions que no puc admetre perquè, òbviament, situen els que pensem com jo en inferioritat moral, donat el cas. No hi ha presos polítics. Hi pot haver acusacions injustes i, sobretot, mesures cautelars desproporcionades, d'això en podem parlar tot el que vulgueu. Però no hi ha presos polítics: s'està encausant unes persones pels seus fets i no per les seves idees (si no, ¿com és que no hi ha ningú de la Cup a la presó?), i del que s'han de defensar és dels fets que se'ls imputa. Val més que s'hi posin en sèrio perquè, de fet provats, sí que n'hi ha. Òbviament, tampoc hi ha exiliats. Hi ha fugats de la justícia (aquest sol fet ja és motiu de detenció). Que mirin les fotos de l'exili de l'any 1939 i les comparin amb el palau de Waterloo, que parlin amb els exiliats i presos polítics que encara viuen entre nosaltres, si tenen la valentia d'aguantar la mirada. Si no sortim d'aquest deliri, si tracten tots els que pensem això (que com dir que són molins i no gegants) com a còmplices de l'autoritarisme, sí que ens farem mal. Nosaltres, la gent. Els de sempre.
Només tinc un dubte: si surten d'aquest deliri... quin relat els aguanta, als processats? Em temo que aquí hi ha el principal problema.
Encabat, doncs, després dels merescuts aplaudiments del teatre ple, que feia sessió doble, els dos principals actors, acompanyats per la resta de la companyia, van llegir uns textos sobre la llibertat d'Albert Einstein i del propi Lorca, de qui van recordar el seu assassinat. Cap més menció. Tothom va aplaudir, jo també. Però de seguida, especialment un senyor de prop meu al qual li havia sonat el mòbil a mitja representació i no l'havia sabut aturar (això sí que hauria de ser motiu de presó), i uns quants estussegadors, entre d'altres, van començar a aixecar-se demanant "llibertat presos polítics". Jo em vaig quedar assegut, sense aplaudir, esperant que acabessin, amb respecte. Una senyora va llançar-me un "quina vergonya"; es veu que la llibertat que cridava exclou la de no seguir les consignes de la massa.
Visca la terra
És una anècdota sense importància, esclar, però altament reveladora del que està passant entre la ciutadania. Pobre del dissident, que haurà de patir l'oprobi públic ("quina vergonya"). Els que no pensem que aquests senyors siguin presos polítics, tot i que considerem excessiva la presó preventiva en la fase d'instrucció (d'altra banda perfectament explicable quan alguns d'ells fugen), estem exercint els nostres drets polítics. Els de pensar diferent o els de no expressar, si no o volem, les nostres opinions. Són drets recollits a la Constitució que van aprovar deixar sense efecte el passat dia 6 de setemebre els representants d'una exígua majoria al Parlament, que no es correspon -per cert-, ni ara ni aleshores, a la majora electoral. És un fet insignificant, sí, però un darrere l'altre creen el clima que tan bé va descriure Fernando Aramburu a Patria, aquesta novel·la que ha llegit tothom excepte els independentistes. Ja veurem què passa amb la gent que no vol deixar de treballar, especialment en determinats barris o pobles, si fan la vaga general que alguns tenen ganes de fer. Aquest ambient és l'ambient de la sang.
Jo havia estat, embaladit, degustant els versos de Lorca i, soprenentment, deturant-me en els dos que encapçalen aquest escrit. La crida tan amorosa com sanguinària de la terra, les possessions, els bàndols, "la desbocada força dels cavalls", que deia Espriu mirant les rieres fertoges d'Arenys. I pensava quantes coses ens poden dir, els poetes, als catalans d'avui, cridats per la terra a fer bàndols. Com que tossien o estaven pendents del mòbil, potser no la van entendre. Es ous de la serp de l'odi es coven així, amb la mirada de "tu no ets dels nostres" i les seves conseqüències.
No hi ha presos polítics.
Sóc partidari de tot el que ho eviti, de la màxima atenció a tot el que pugui unir-nos i apartar el que ens pugui enfrontar. Vaig votar per la reconciliació (aquests vam perdre, és obvi) i ho tornaria a fer. Però, assertivament, diré també que hi ha coses per les quals em nego a passar, hi ha distorsions que no puc admetre perquè, òbviament, situen els que pensem com jo en inferioritat moral, donat el cas. No hi ha presos polítics. Hi pot haver acusacions injustes i, sobretot, mesures cautelars desproporcionades, d'això en podem parlar tot el que vulgueu. Però no hi ha presos polítics: s'està encausant unes persones pels seus fets i no per les seves idees (si no, ¿com és que no hi ha ningú de la Cup a la presó?), i del que s'han de defensar és dels fets que se'ls imputa. Val més que s'hi posin en sèrio perquè, de fet provats, sí que n'hi ha. Òbviament, tampoc hi ha exiliats. Hi ha fugats de la justícia (aquest sol fet ja és motiu de detenció). Que mirin les fotos de l'exili de l'any 1939 i les comparin amb el palau de Waterloo, que parlin amb els exiliats i presos polítics que encara viuen entre nosaltres, si tenen la valentia d'aguantar la mirada. Si no sortim d'aquest deliri, si tracten tots els que pensem això (que com dir que són molins i no gegants) com a còmplices de l'autoritarisme, sí que ens farem mal. Nosaltres, la gent. Els de sempre.
Només tinc un dubte: si surten d'aquest deliri... quin relat els aguanta, als processats? Em temo que aquí hi ha el principal problema.
Foto: Bito Cels
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada