La mili de Macron

El mes passat, el president de la República francesa va anunciar la propera creació d’un servei militar obligatori i universal, en principi d’un mes, vint anys després d’haver estat abolit. Diu que en reforçarà el seu caràcter “cívic” i “educatiu”. La mesura, que afectarà uns 600.000 joves l’any, no ve de nou, Macron l’havia anunciat en campanya i les enquestes diuen que un 80% de la població la ve. El president va destacar la profunditat d’aquest “veritable projecte republicà que ha de permetre a la nostra democràcia estar més unida i augmentar la resiliència de la nostra societat". A Espanya, on la mili està suprimida des de 1996, no hi ha hagut cap partit que hagi pensat en importar aquesta mesura i, segurament, les nostres enquestes deuen tenir resultats oposats a la dels francesos. A França, recordem-ho, va ser un militar, el general De Gaulle, qui va encarnar la victòria contra els nazis, i qui va presidir la República durant deu anys.

Tot i així, no crec que fos sobrer un debat sobre el tema, al nostre país, sovint bandejat ràpidament amb arguments pacifistes, com si voler la pau t’eximís de respondre davant les seves amenaces, o utilitaristes, quan de cop ens n’adonem que no ens agrada “perdre el temps”. I para de comptar. De fet, el principal argument a favor de la reimplantació del servei militar, a França, no és estrictament militar. De fet, una de les causes del cessament del cap de l’exèrcit francès així que va arribar Macron a l’Elisi sembla que fou que no estava disposat a reduir fons per haver de dedicar-los al nou servei. Tècnicament, diguem, no cal. Les intervencions militars de França més aviat necessiten un plus de professionalització. La qüestió, com deia el president, té a veure més amb la cohesió social.

D’una banda, per reforçar el lligam entre l’exèrcit i la societat, i no tan sols per recolzar les seves tasques militars. Em sembla que no som conscients del que posem a les seves mans (o, de fet, el que estan disposats a fer “per nosaltres”, els soldats) i potser caldria començar a assumir-ho. I de l’altra, per reforçar el lligam entre els propis francesos. Hi ha poques institucions que barregin rics i pobres, ciutadans de diverses regions, autòctons i immigrats, aplicats i ni-nis. I no n’hi ha cap, cap, que resolgui al món contemporani els atàvics rituals d’iniciació de totes les cultures que marquen la fi de l’adolescència i que obliguen, als qui els superen, a deixar de comportar-se com un nen malcriat en una societat edípica, covarda i egoista que, això sí, no ens n’estem de criticar quan ens molesten els seus efectes. Mentre no en trobem cap altre, i salvant els que en facin objecció de consciència, potser aquest mètode no està tan malament. I qui cregui que podem viure sense rituals de pas, és que encara no ha entès massa bé què vol dir pertànyer a aquesta espècie.

Article per a la revista Valors (febrer 2018)