Trump i Kim

Mentre miro els preparatius de la trobada entre els líders de Corea del Nord, Kim Jong-un, i el president dels EUA, Donald Trump, penso en l’aforisme que “només els falcons fan la pau”. Els líders més durs, en no haver de demostrar res als seus, gaudeixen -segons aquesta lògica israeliana- de més marge de maniobra que els “coloms”. Aquests, acusats sovint de no ser prou ferms, dificulten els consensos interns i, per tant, la seva autoritat. Val a dir que la imatge de Trump o Kim que ens ve al cap, més que la d’un falcó, és la d’una gall amb la cresta esvalotada picant a tot arreu, sense astúcia. Però anaven de durs. Fa molt poc temps, els dos líders s’insultaven en públic i alguns temien les armes de llarg abast del règim nord-coreà. La incorporació d’elements més radicals al capdavant de la política exterior americana feia pensar el pitjor. Però tot d’un plegat, passa tot el contrari: sembla que la diplomàcia se sap imposar, i amb ella la realpolitik, potser més injusta, però menys sanguinària. Tant de bo això s’estengués a més conflictes, especialment els de l’Orient Mitjà…

El politòleg Gabriel Colomé acostuma a dir que “el millor” de Trump és que no té ideologia, més enllà de quatre idees defensades a la seva campanya. Que avui pot pensar una cosa i demà la contrària, fet que el distingeix del seu vicepresident, que sí que la té (“i és un desastre”, conclou). I, almenys a mi m’ho sembla, en aquesta qüestió de Corea hem tingut sort. De moment.

A finals dels vuitanta, Hans Magnus Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic que s’estava desfent, i també Adolfo Suárez, com a “herois de la retirada”(1). Líders molt identificats amb el règim que tenen prou autoritat per esdevenir “especialistes del desmuntatge”, amb la condició que han de pagar el preu final del seu ostracisme. Ho feia elogiosament i demanava als polítics gestos de “l’imperatiu moral de la renúncia”. No goso comparar els dos serrells d’aquesta història amb els cervells (o el coratge) que elogiava Enzensberger, però sí que l’exemple em sembla útil per reflexionar sobre l’atzucac polític que viu Catalunya, i tota Espanya, on sembla que tothom tingui por de ser considerat traïdor (“155 monedes de plata”) i s’estigui quiet fent veure que es mou molt. Ens cal gent que se la jugui. No cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat. Que desfaci més que faci, o que faci desfent. Que doni sempre el primer pas. I que no tingui por a ser el primer que treuran del mig quan tingui la feina enllestida. No pot ser que uns líders quasi caricaturescos se’n surtin i nosaltres no.

(1) Hans Magnus Enzensberger, Las máscaras de la razón, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1995, pp. 301-309. Article previ a El País, 26-12-1989.Article a la revista Valors dle mes de maig.