Bon any

Gener és el mes en què oferim els nostres millors desitjos als bons amics. Els altres són els mesos en què no es realitzen.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 245.

Les xarxes

Hemos entregado nuestra libertad.
Cada uno de nuestros gestos es vigilado;
cada uno de nuestros actos, juzgado.
Muy pronto nuestros pensamientos
serán ofrecidos en sacrificio al verdugo.
Únicamente el que esté dispuesto a permanecer solo,
invisible a las miradas, opaco al mundo,
sobrevivirá para contarlo a los hombres futuros.

Rafael Argullol, poema "20-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 533.

La llufa

Al llarg de la meua vida he pogut comprovar que el caràcter d'algú no es pot conèixer amb tanta seguretat com, a falta d'altres mitjans, a través d'una broma que aquest es prengui malament.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 283-284.

Un bell misteri

La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.

Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia  comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.

La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.

I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.

Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)

Lletraferit

Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular delirant. Això no vol pas dir que el poble hagininventat pas la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qu han entrabancat l'existència, en aquest país, d'una cultura pròpiaent civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d'aquesta paraula de poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses i així van.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 277.

Diable

La obra maestra del diablo
es habernos convencido
de que el diablo no existe,
y de que, en consecuencia,
tampoco existe un dios,
ni el mal ni el bien,
ni las preguntas sobre la muerte,
ni las preguntas sobre la vida.
Ni siquiera exisitimos nosotros,
aunque, como mercancías vivientes,
tengamos un precio fijado en el mercado
por el gran maestro de los tramposos.
Es decir, incrédulos, por el diablo mismo.

Rafael Argullol, poema "21-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 504.
Foto: Satanàs, el torró de Ca l'Uñó (Mataró), d'enguany, de Jordi Prat (El Tot Mataró)

Déu i el cèsar carioca

Dins de la inquietud mundial per la irrupció de majories al voltant de líders ultraconservadors que condensen tots els tòpics, ara li ha tocat el torn al Brasil, un dels països més grans del món. Al marge de les consideracions de caràcter polític o geoestratègic, que són molt rellevants, de l’elecció de Jair Bolsonaro voldria fer notar el suport que ha obtingut de potents nuclis d’una branca del protestantisme, sensible a determinades mesures del candidat “en defensa de la família”. El nou president deia que la seva victòria va ser cosa de Déu. El candidat d’esquerres, derrotat, en canvi, prové d’una cultura en la qual el catolicisme --avui en declivi-- havia jugat a fons la carta de la “teologia de l’alliberament”.

Lluny del que pronosticaven els moderns, la religió no ha desaparegut del mapa, i molt menys del mapa polític. Lluny també del mandat evangèlic, la divisió entre el Cèsar i Déu sembla que no acaba de ser possible del tot, fins i tot en societats democràtiques. Lluís Duch* diu que això passa perquè totes dues estan “co-implicades”: trepitgen terrenys comuns, parteixen d’esquemes semblants, conviuen com a dimensions indestriables de la condició humana… Val més, doncs, que en siguem conscients abans de fer qualsevol escarafall o de pretendre murs infranquejables entre els dos mons.

De tota manera, comprendre no vol dir pas assumir acríticament qualsevol interferència del món religiós a la política. Aquesta sovint apareix com una mena de “bé superior” que justifica danys col·laterals ben poc justificables. No és nou, aquest conflicte, ni propi només dels tirans. Recordeu l’apel·lació d’Antígona a les “lleis dels déus” per sobre de les dels mortals que, certament, sí que són apel·lables. Una d’elles, però, el segon manament de les taules de la Llei, funda a Occident la prohibició d’apel·lar a Déu en va. Un Déu que ha expulsat la humanitat del paradís té com a condició no confondre cap món, cap ideologia, cap sistema de govern amb el propi paradís, tampoc. La nostra civilització ja ens adverteix des dels inicis que l’ús d’arguments religiosos per part dels dirigents polítics s’ha de posar sempre sota sospita.

Acabo amb dues consideracions. La primera és que no cal anar massa lluny per veure exemples com els citats. Algunes propostes polítiques s’han situat a casa nostra talment com una nova religió, indiscutible, i alguns dels seus dirigents han arribat a abusar del llenguatge religiós, fins al punt de titllar unes eleccions de la lluita del Bé contra el Mal (ell, esclar, era el Bé). I la segona és que, com totes les dimensions humanes, la religiosa s’ha d’educar (conèixer, contenir, criticar, respectar, “normalitzar”), encara que no sigui perquè el primer cantamanyanes de torn ens enredi.

Article a la revista Valors (novembre 2018)* Quan vaig escriure això, encara era viu.

Tot ve del fred

Quan baixa el termòmetre els cors s'entendreixen i els cossos tendeixen a gravitar uns sobre els altres. D'aquestes aproximacions se n'originen les societats humanes.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 300.

Pàtria

Sé demasiado de la patria
para que vengan
los patriotas a adoctrinarme.
la patria, extranjero,
es el mañana de la muerte,
es el resplandor del retorno.
Nada más. Nada menos.

Rafael Argullol, poema "15-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 498.

De Mataró

La senyora Fabregat era de Mataró i sentia per aquesta ciutat un entusiasme que esdevenia un esgarip de seguida que algú s'atrevia a criticar-ne el més lleu detall. Era absolutament admirable.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 266.
Foto: Mataró des de l'aire, 1950.

Terra ferma?

Creíamos habitar la tierra firme,
pero era otra de las ficciones
que nos otorgaba, por nacimiento,
nuestra condición de ilusos.
Y, al despertar, supimos
que únicamente éramos náufragos
porque las tierras firmes no existen.
Y que en este conocimiento,
terrible al principio,
es nuestro tesoro más valioso.

Rafael Argullol, poema "29-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 481.
Il·lustració: Théodore Géricault, El rai de la Medusa, 1819, Musée du Louvre, París.

Coit matrimonial

La jeia matrimonial, comportant una continuada confessió deslliuradora, pot ensopir i cloroformitzar el dolor del pensament i cicatritzar, en certes persones, el fracàs de la vida.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 221.

Gratias

Nosotros, al parecer, ya no tenemos
a nadie a quien agradecer nada.
Tomamos alegremente el botín
sin que se nos ocurra
ofrecer regalos de gratitud.

Rafael Argullol, poema "6-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 458.
Vídeo: Deo gratias, Johannes Ockeghem - (c. 1410-1497)