En Remi

Jo era molt, però molt, jove, un ganàpia, i en Remigi Herrero, que feia de regidor de Cultura a Mataró, em va demanar que atengués la banda de música de Gaianes, un poble del País Valencià, que durant molts anys va venir a tocar a Les Santes. M'havia vist en algunes mogudes i, no sé per què coi, em va fer bandido. Encara no era al PSC, jo. Una anys més tard, el 1989, ja al PSC, em va demanar que fos secretari d'Organització a Mataró, en una executiva que volia revitalitzar el Partit, fer-lo créixer, modernitzar-lo... Pels que em llegeixin que no siguin de cap partit, o no ho hagin sigut, no sabran de què parlo, però la secretaria d'Organització és clau. Jo era un txitxarel·lo i em va semblar que el que em demanava era excessiu. Però em va convèncer. Per bé i per mal, és un càrrec que vaig exercir fins el 2004, quan ja feia quatre anys que ell no era primer secretari, responsabilitat que vaig adquirir després. El 1991 vaig ser elegit regidor i hi vaig estar fins el 2011, amb algunes de les tasques que en Remigi havia exercit. Tot això ho dic no per fer-me l'important, o per parlar de mi quan l'objecte de l'obituari és un altre (cosa que és corrent i que trobo de molt mal gust), sinó per posar en context tant el que en Remigi Herrero ha estat per mi com per tanta i tanta gent. Ell, que era mestre, va ser un mestre sempre. Fins i tot per algú tan diferent a ell com jo, cosa que de vegades tant em fascinava com em treia de polleguera. No sé si vaig aprovar, però...

Les persones busquem ràpidament símbols quan notem una absència, un forat tan gran. Em miro el pati i hi trobo el llorer que en Remi hi va plantar quan vaig venir a viure aquí, un llorer on sovint hi fan niu unes tórtores. Hi ha tres coses que definien en Remigi. La primera que em ve al cap, ara, és l'obsessió pel detall. Tant a l'hora de fer política com de teixir una extensa capa d'amistats i coneixences per tota la ciutat, com si sembrés llavors. A tu un llorer, a l'altre una visita, a tothom ser-hi (ser-hi, més que ser, que diria en Mèlich). El detall en els textos, com explicava en Manuel Cuyàs fa uns anys. En les explicacions (de vegades, barroques). En totes les anàrquiques i nombroses peticions dels veïns més insospitats. En l'art de la prudència. En els símbols cuidats a l'extrem. En la seva intel·ligència i complexitat més enllà de la primera impressió de bonhomia.

La segona característica és la seva poc ortodoxa manera de fer política, anant on calgui però fugint de segons on, assumint els problemes sempre com a propis però desinteressant-se de les destil·ladíssimes facècies de la vida partidària (em vaig trobar de cap de delegació d'un Congrés perquè la nit anterior havia decidit quedar-se a pintar a casa seva, per exemple). Passant absolutament de la burocràcia si calia resoldre un problema amb certa urgència (compte, la burocràcia, no la legalitat). Hi ha mil anècdotes divertides que sovint ens repetim quan l'evoquem, o quan estàvem amb ell.

I per últim, torno on he començat. M'atreviria a dir que el principal objectiu polític d'en Remigi, o el seu motor, era l'obertura, la no exclusió, no sé com dir-ne. Potser perquè vivia (i patia) les dificultats que tenim a Catalunya per fer una única comunitat nacional, potser perquè l'irritaven les supèrbies (recordo les seves crítiques als "buidis", els mestretites que sempre diuen "vull dir").  Ja em coneixeu (alguns) i no me'n puc estar. El salm 118 anuncia que "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici". Em ve al cap sovint, en aquest text, quan penso amb ell, i més que el recordaré ara. No per mi, tot i que té nassos que es fixés amb un poca cosa com jo, sinó per la quantitat i diversitat de gent que coneixia quan ens feia de cirerone per la ciutat oculta, per les ganes immenses de sumar sempre, pels hipotètics "la senyora Maria i el senyor Josep" ("i el nen Jesús", responia jo de conya) que sempre posava d'exemple en qualsevol discussió.

M'alegra pensar que les llavors que anava plantant donaven fruit, que molta gent l'ha tingut al costat, s'ha sentit estimada i l'ha estimat. Ara feia anys que ens vèiem menys i no sempre ens hem entès, ni molt menys. Però vaig tenir la sort de veure'l ahir, de rebre una mirada d'humanitat que ara ja no puc treure'm de sobre. Com aquesta pena que, com un txitxarel·lo que encara soc, he d'escriure per mirar de conjurar-la. En honor a ell, a la seva magnífica família i la immensa alegria que ens ha donat.