L'extrema Greta

L'altre dia el comissari d'Afers Estrangers de la Comissió Europea, el català Josep Borrell, va haver de rectificar unes declaracions crítiques sobre la síndrome Greta. Es preguntava que si tots els que es manifesten i aplaudeixen l'activisme contra el canvi climàtic estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar, per exemple, els miners polonesos que poden quedar sense feina. Entre els que li tenen ganes per altres coses, els abanderats del políticament correcte i tota la corrua de polítics que acostumen a no dir el que pensen, va haver d'elogiar la joventut i tal i qual. La reflexió, però, em sembla absolutament pertinent. Per vàries raons.

La primera, perquè em sembla una rucada pròpia de papanates pensar que tot el que té joves al darrere, absolutament tot, s'ha d'acceptar com a bo acríticament. Precisament per això hi ha adults, i gent gran (que en determinades tribus són els que aconsellen). No tan sols per envejar-los pel tros de vida tendre, sinó també per advertir el que, gràcies a la tendresa, justament, no poden veure. Vivim en una mena de novolatria que ja va bé que algú s'atreveixi a trencar.

La segona, perquè el que diu és exactament així. Un dels problemes que té la lluita contra el canvi climàtic, com totes les bones intencions, és les víctimes que deixa pel camí. No em refereixo als poderosos propietaris de recursos naturals o de fàbriques de cotxes o jo què sé, sinó als treballadors del sector primari i secundari que poden quedar sense feina, als territoris de monocultiu productiu que poden quedar depauperats. Afegit a altres amenaces que viuen (robotització, globalització, immigració), és un còctel perfecte perquè s'hi aboni, per exemple, l'extrema dreta, o el Sinn Fein. La lluita contra els residus genera nous residus, els polítics. No atendre'ls amb el mateix ritme (i despesa) que les polítiques de prevenció del canvi climàtic és un greu error. I aquí, com en totes les coses maques i bones, ningú no parla mai de costos.

I la tercera raó és perquè necessitem polítics que parlin una mica més clar, amb menys corsés. Que se'ls permeti posar el focus on no ens agrada mirar, encara que ens incomodi. Que la seva assumpció de responsabilitats no ens faci irresponsables als altres. Certament, part del problema que té Borrell (i que comparteix amb força gent de la seva generació), com dedueixo de les vegades que l'he escoltat, és la seva aversió a les emocions, en política, que veu enganyoses i inútils, i que contraposa amb dosis de raó molt ben articulada. En l'auge de les emocions que, com un pèndul, viu la societat occidental del segle XXI, es deu trobar com un pop en un garatge. Sens dubte, per governar cal saber llegir què passa i com passa. Però, tot i així, tampoc pot ser que els polítics europeus vagin a toc d'enquesta (de "tendències"), segueixin camins de correcció amb la vigilància oprobiosa de tants corifeus disposats a fer el paper de guàrdia de la moral, aplaudeixin sempre el que queda bé aplaudir i mai no es facin preguntes en públic fora del guió. 

No són sempre els que diuen sí els que al final resolen el problema, contents amb la seva consciència, sinó els que potser han dit que no, com ens va explicar Mateu.