La infecció dels ultracossos

Quan em van dir que deixés de donar la mà i tocar ningú per no ser receptor o transmissor del coronavirus, em va venir al cap de seguida “La invasión de los ultracuerpos” (Philip Kaufman, EUA, 1978), una pel·li (en realitat un remake) protagonitzada per Donald Sutherland que el seu dia em va angoixar força. En ella, uns microorganismes extraterrestres s’apoderen dels cossos de ciutadans i transmeten aquesta possessió tan sols pel tacte. Per això m’hi va fer pensar.

Tant les pel·lícules d’extraterrestres com, de fet, les de zombis (en aquest cas seria una mena d’intersecció), han estat assenyalades sovint com una al·legoria cultural de la concepció de l’alteritat de la societat postindustrial. També en això s’assembla aquest moment. El principal risc de contagi és la vida social i, per això, s’han establert mesures de confinament. Així, paradoxalment, la millor manera d’ajudar els altres és allunyar-se’n. 

No som res sense els altres

D’entrada, i també contra el que sovint es diu de l’individualisme actual, una de les coses que queda despullada és el nostre alt grau d’interdependències. En el fons, no som res sense els altres, i potser cada vegada menys. Sense gent amb poder (o temps) de compra, la nostra economia s'enfonsa en un instant (cosa que potser ens farà ara a tots keynesians de cop). Que el virus hagi viatjat de la Xina a la punta més occidental d’Europa amb certa rapidesa diu molt del món cada vegada més petit. Les recomanacions a tort ia dret per no sentir-se estrany a casa (o per no acabar assassinant els que viuen amb tu) també diuen força coses: sobre la nostra sobreexposició, sobre el mite de la confortabilitat domèstica, sobre les dimensions dels habitatges i el microurbanisme, sobre l’horror vacui en el qual vivim…

Tot i així, els homes i dones del segle XXI que cada dia obren un interruptor i funciona, que obren una aixeta i cau aigua, que no poden passar les vacances sense fugir, que recorren a les classes de ioga i al menjar km. 0 per “trobar-se bé”... sembla que tenen un problema amb l’alteritat, que el subconscient cultural reprodueix en films com els que us deia. L’alteritat, vull dir, que passa per davant nostre, no la de les notícies, amb la qual sí que som hipermegasolidaris. Sempre volem acollir els refugiats de la tele. L’alteritat que fa pudor, que pixa fora de test, que destorba el nostre karma, que porta el coronavirus, o la que en fem culpable, un dia els xinesos, l’altre dia el polítics (mai els nostres, esclar), i així anar fent per no haver-se de mirar al mirall mai. No fos cas que ens trobéssim símptomes d’impuresa.

Els altres, aquells sense els quals no som res, també fan nosa. On hi ha alteritat hi ha conflicte. La vida plàcida a la que (legítimament) aspirem i volem conservar s’estima més enganyar-se de positivitat abans de reconèixer la negativitat intrínseca de tota relació, que un dia o un altre treu el cap. I em temo que és aquí on haurien de recaure els nostres plans educatius, els cursos prematrimonials (si encara se’n fan), els nostres recursos culturals, els nostres debats polítics. ¿Com ens ho podem fer per viure si no som res amb els altres si inexorablement els altres són un destorb, zombi o extraterrestre, tard o d’hora? 

La vacuna.

Potser el primer que ens ve al cap, per exemple, és del dret a l’autodeterminació o el divorci, és a dir, matar els extraterrestres. És una opció que no sempre surt bé (no vull fer spoiler). Per les ànimes més càndides, hi ha l’opció, també inútil, d’apel·lar a la positivitat, és a dir, a negar la humanitat complexa que inclou, per exemple, riscos de contagi.

Jo en proposo una tercera que consisteix en preparar-nos per quan vinguin mal dades. Com que els sermons tampoc funcionen, la humanitat va inventar el llenguatge analògic, ja a les coves rupestres. L’art que mostra batalles, per exemple. Les novel·les d’aventures amb dolents, crims i venjances. Els relats religiosos i els seus sacrificis. L’esport competitiu, la boxa o les curses de toros. Les festes de moros i cristians. La competició política. Els striptease. Els vídeojocs de guerres, de curses o del que sigui. D’això, si no fos per l’ocultació de la negativitat i dels riscos que sembla pretendre el corrent majoritari dels benpensants de les nostres escoles i parlaments (on hem delegat la moral, ara que els capellans van de sotana caiguda), en diríem cultura. O, en temps com els que vivim, vacuna. 

Vacuna, ja ho sabeu. Una dosi de mal al desert per generar prou anticossos quan vingui el Mal de debò al Calvari. O sigui que passeu com pugueu aquesta Quaresma/quarentena i que arribi aviat la Pasqua.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Aquest any, la processó anirà per dins

Molt probablement aquest any no podrem celebrar la Setmana Santa, ni la Pasqua, en comunitat. A mitja Quaresma també s'han hagut de suprimir misses i estan cancel·lant-se les processons, les passions, les benediccions de palmes, les pasqües dels moviments... Tot.

No, no parlaré del coronavirus i, molt menys, faré cap aproximació a la gestió de la crisi com, amb tanta insconsciència i alegria, fins i tot amb bona fe, n'emergeixen tantes com un rau-rau incomprensible, aprofitant el bullir constant de les xarxes sota les quals estem enganxats. Enganxats i presos. També presos dels nostres prejudicis i desconfiances estructurals, com qualsevol cunyat. Hauríem d'aplanar també aquesta corba.

Res d'això. Avui m'agradaria parar l'atenció en el repte que aquesta contingència significa pels cristians. Hi ha reptes des del punt de vista personal. És a dir com ho vivim, on queda l'altre quan la millor manera de respectar-lo és allunyar-se'n físicament, què passa amb els més desvalguts, quin acompanyament podem fer als malalts del virus, com recauen les mesures de confinament en la nostra vida familiar... o en la nostra solitud. Però també des del punt de vista més col·lectiu, o exterior. La Setmana Santa i la Pasqua són les festes més visibles del cristianisme explícitament cultural, tot i que el que no són processons o passions no resulta avui per avui tan evident.

A Catalunya Religió ja podem veure algunes experiències. Per exemple, parlant de com ho viuen els catòlics italians, un article recent de la Glòria Barrete recull una entrevista amb Marc Carroggio. Diu que aquesta situació és "una manera també de descobrir la dimensió més personal de la fe i de valorar més la perspectiva comunitària que ara no podem tenir" i recomana continuar utilitzant "el sentit comú, no culpabilitzar ningú amb les decisions, i recordar que no és tan dur el que se'ns demana, uns dies d'aïllament per poder estar junts una altra vegada". A mi em sembla encertadíssim. Plantejo, només a tall d'exemple, dues idees més.

La primera idea que em ve al cap és que, en realitat, la situació que vivim sembla una Quaresma a l'engròs o, com deia la periodista Conxa Parramon, el Divendres Sant de la seva infantesa. Pujats com estem al dona-me'n-dona-me'n, i amb el risc de la forta crisi econòmica que pot portar prescindir-ne, tot s'ha de dir, una aturada en sec és un atzucac contracultural pel qual, ai las, el cristianisme té relat. El del desert i tot el que significa, diàleg amb Satanàs inclòs. Diguem-lo, oferim-lo. Practiquem-lo.

I la segona idea consisteix en resoldre la dissociació que hi ha entre les pràctiques comunitàries que hi ha a la nostra estimada Església i les pràctiques comunicatives que estan canviant radicalment la nostra manera de relacionar-nos personalment i socialment, la nostra economia i la política mundial. De cop, hem redescobert les misses a la tele i a la ràdio. Ara imagineu-vos que les descobrim a Facebook Live o a Instagram, amb comentaris a l'Evangeli, o a l'homilia, amb likes (amens) i links a l'Soptify dels cants del dia, per exemple, precedits per privats que actuïn com a confessió. Ara imagineu-vos que, com fa el pastor protestant Ignacio Simal a Twitter, anunciem el tema, o amb un verset-tuit, de la prèdica dominical, com si cada missa fos un esdeveniment diferent. Per no parlar de pregàries comunitàries, de streamings de totes les conferències quaresmals, de l'evangeli del dia en fils de Twitter. Jo què sé. Al cap i a la fi, Evangeli vol dir "bona notícia" i, avui, aquesta notícia no arriba pels mitjans on arriben les notícies.

Hi ha una última cosa per a la qual (encara) no se m'acut res. ¿És possible viure la fe de les processons més enllà de presencialment?, em pregunto. I més enllà de compartir els milions de vídeos que corren cada any, esclar. És un bon repte que potser hauria de plantejar-se al congrés de germandats de Setmana Santa que es fa periòdicament. No és un tema menor. Afecta, de fet, tota la cultura popular (no m'imagino un any sense Les Santes, a Mataró), i concretament, al poder combinat de la imatge, l'esforç, el camí, el relat, la música, la pregària, la companyia i, també, esclar, l'espectacle. En fi, mentre duri el confinament, i per treure's la immensa tristesa dels confrares i de tants i tans fidels, potser valdria la pena reflexionar-hi. Aquest any, la processó sí que anirà per dins.

Foto: La Processó de Besalú (Nació Digital)

A favor de la caritat

Estic una mica fart d’un tòpic que també és meu. Com tots els tòpics, la seva repetició acrítica el converteix en fals. Sento una entrevista de fa uns anys un gurú sobrevalorat de casa nostra dient “la caritat és humiliant perquè s'exerceix de dalt a baix. La solidaritat és horitzontal”. Oriol Ponsatí-Murlà, a la seva recent L’avarícia (Fragmenta, 2019), confronta dues definicions de diccionari de “solidaritat”. En una és una “adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri” i en l’altra una “entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, de manera que en la primera els altres són fora de la comunitat i el l’altra, almenys en teoria, ja són dins, ja són “dels nostres”. Certament, vist així, és preferible l’accés universal als serveis i als recursos que dependre de la bona voluntat dels qui els atresoren. Més encara, és immoral que els atresorin mentre hi ha qui no hi té accés. Fins aquí, d’acord.

El problema és quan baixem a la realitat. El primer problema és el nosaltres, els contorns de la comunitat, no sempre homogenis (culturalment, nacionalment, ètnicament…). El segon és que no estem sols; el que passa més enllà d’aquests contorns ens concerneix. I el tercer és que “fins i tot en la societat més justa”, com deia el Papa Benet XVI a Deus caritas est (Claret, 2006), “sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud” i la comunitat (o l’Estat) mai pot proveir el que aleshores més necessita qualsevol ésser humà, “una entranyable atenció personal” aquí i ara

L’alteritat és la condició essencial dels éssers humans, fins i tot quan esdevenim un nosaltres. Dins i fora d’aquesta categoria hi ha vida humana, i vida humana que ens concerneix, com deia. La solidaritat entesa com a “entera comunitat d’interessos i responsabilitats” no arriba a l’alteritat que no els inclou, o de qui els qüestiona, o de qui n’és expulsat, o de qui no hi entra.  Aleshores necesistem l’“adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri”, anar del nostre “dalt” al seu “baix”. Encara que sigui per interrompre la pau teòrica (i errònia) de les societats perfectes on només compta el “nosaltres”, encara que ens diguem “república”.

• Publicat a la revista Foc Nou (gen-març 2020)
• Il·lustració: Adolphe Bouguereau, La Caritat, (1878), Smith College Museum of Art, Northampton, Massachusetts (EUA).