Quan em van dir que deixés de donar la mà i tocar ningú per no ser receptor o transmissor del coronavirus, em va venir al cap de seguida “La invasión de los ultracuerpos” (Philip Kaufman, EUA, 1978), una pel·li (en realitat un remake) protagonitzada per Donald Sutherland que el seu dia em va angoixar força. En ella, uns microorganismes extraterrestres s’apoderen dels cossos de ciutadans i transmeten aquesta possessió tan sols pel tacte. Per això m’hi va fer pensar.
Tant les pel·lícules d’extraterrestres com, de fet, les de zombis (en aquest cas seria una mena d’intersecció), han estat assenyalades sovint com una al·legoria cultural de la concepció de l’alteritat de la societat postindustrial. També en això s’assembla aquest moment. El principal risc de contagi és la vida social i, per això, s’han establert mesures de confinament. Així, paradoxalment, la millor manera d’ajudar els altres és allunyar-se’n.
No som res sense els altres
D’entrada, i també contra el que sovint es diu de l’individualisme actual, una de les coses que queda despullada és el nostre alt grau d’interdependències. En el fons, no som res sense els altres, i potser cada vegada menys. Sense gent amb poder (o temps) de compra, la nostra economia s'enfonsa en un instant (cosa que potser ens farà ara a tots keynesians de cop). Que el virus hagi viatjat de la Xina a la punta més occidental d’Europa amb certa rapidesa diu molt del món cada vegada més petit. Les recomanacions a tort ia dret per no sentir-se estrany a casa (o per no acabar assassinant els que viuen amb tu) també diuen força coses: sobre la nostra sobreexposició, sobre el mite de la confortabilitat domèstica, sobre les dimensions dels habitatges i el microurbanisme, sobre l’horror vacui en el qual vivim…
Tot i així, els homes i dones del segle XXI que cada dia obren un interruptor i funciona, que obren una aixeta i cau aigua, que no poden passar les vacances sense fugir, que recorren a les classes de ioga i al menjar km. 0 per “trobar-se bé”... sembla que tenen un problema amb l’alteritat, que el subconscient cultural reprodueix en films com els que us deia. L’alteritat, vull dir, que passa per davant nostre, no la de les notícies, amb la qual sí que som hipermegasolidaris. Sempre volem acollir els refugiats de la tele. L’alteritat que fa pudor, que pixa fora de test, que destorba el nostre karma, que porta el coronavirus, o la que en fem culpable, un dia els xinesos, l’altre dia el polítics (mai els nostres, esclar), i així anar fent per no haver-se de mirar al mirall mai. No fos cas que ens trobéssim símptomes d’impuresa.
Els altres, aquells sense els quals no som res, també fan nosa. On hi ha alteritat hi ha conflicte. La vida plàcida a la que (legítimament) aspirem i volem conservar s’estima més enganyar-se de positivitat abans de reconèixer la negativitat intrínseca de tota relació, que un dia o un altre treu el cap. I em temo que és aquí on haurien de recaure els nostres plans educatius, els cursos prematrimonials (si encara se’n fan), els nostres recursos culturals, els nostres debats polítics. ¿Com ens ho podem fer per viure si no som res amb els altres si inexorablement els altres són un destorb, zombi o extraterrestre, tard o d’hora?
La vacuna.
Potser el primer que ens ve al cap, per exemple, és del dret a l’autodeterminació o el divorci, és a dir, matar els extraterrestres. És una opció que no sempre surt bé (no vull fer spoiler). Per les ànimes més càndides, hi ha l’opció, també inútil, d’apel·lar a la positivitat, és a dir, a negar la humanitat complexa que inclou, per exemple, riscos de contagi.
Jo en proposo una tercera que consisteix en preparar-nos per quan vinguin mal dades. Com que els sermons tampoc funcionen, la humanitat va inventar el llenguatge analògic, ja a les coves rupestres. L’art que mostra batalles, per exemple. Les novel·les d’aventures amb dolents, crims i venjances. Els relats religiosos i els seus sacrificis. L’esport competitiu, la boxa o les curses de toros. Les festes de moros i cristians. La competició política. Els striptease. Els vídeojocs de guerres, de curses o del que sigui. D’això, si no fos per l’ocultació de la negativitat i dels riscos que sembla pretendre el corrent majoritari dels benpensants de les nostres escoles i parlaments (on hem delegat la moral, ara que els capellans van de sotana caiguda), en diríem cultura. O, en temps com els que vivim, vacuna.
Vacuna, ja ho sabeu. Una dosi de mal al desert per generar prou anticossos quan vingui el Mal de debò al Calvari. O sigui que passeu com pugueu aquesta Quaresma/quarentena i que arribi aviat la Pasqua.
Article publicat a la web de la revista Valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada