Els polítics

Hi ha una recent anècdota molt significativa del brot d'antipolítica que viu aquests dies el món virtual (almenys). Tot i que plou sobre mullat, i gràcies a aquesta xarxa tenim piruetes aparentment arriscades, es reiteren les crides antipolítiques com si fossin noves. La crisi del coronavirus, que té lectures polítiques, encerts i errors dels quals caldrà passar compte, lògicament, és aprofitada per atacar el conjunt de la democràcia representativa. Per via de la seva base legal (la Constitució o alguns dels seus atributs que la puguin fer esclatar, com la monarquia parlamentària) o per via de l'atac directe al pluralisme polític. He vist llicenciats cultes, amb llacet, encapçalant demandes per reduir el nombre de "polítics" al·ludint a xifres (falses) estratosfèriques, potser obviant que demanaven desmantellar el Parlament de Catalunya. O per deixar sense sou als mateixos polítics que exigim solucions als múltiples problemes indirectes d'aquesta crisi, que ja estem patint. D'on creuen que surten, les solucions, de la voluntat? d'un barret màgic? d'un tuit? I també veiem com s'estan portant a l'extrem els nostres prejudicis polítics (és a dir, volem que el coronavirus confirmi el que ja crèiem, com els profetes mil·lenaristes). Espanya ens mata. L'Església no fa res. L'exèrcit millor a la caserna que no desinfectant Catalunya. I aquí podríem anar sumant bestieses, perquè tots tenim els nostres dimonis i els exorcismes són gratuïts i públics.

Doncs bé, com que aquests dies molta gent s'avorreix, el professor Xavier Sala i Martín, després d'una de les seves (es veu que) nombroses aparicions a la televisió pública de la Generalitat, va demanar a Twitter el següent:

El Dr. Lluis Cabré, cap d'UCI de l'hospital de Barcelona, m'ha passat una idea: A Catalunya hi ha més de 7.000 REGIDORS als ajuntaments. En aquests moments la majoria d'ells no fa res i segueix cobrant. Per què no els posem a TREBALLAR A LES LLARS D'AVIS ara q hi falta personal?

— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) April 5, 2020

Contràriament al que ell pensava, segurament, força gent se li va tirar al damunt. Per demagog. Per frívol. La immensa majoria d'aquests regidors ni tenen dedicació exclusiva, ni s'estan aturats sense fer res, ben al contrari, en aquesta crisi.

Però, sobretot, se li van tirar al damunt, sospito, perquè més o menys tothom coneix alguna d'aquestes set mil persones. I una cosa és criticar els governs i els seus membres, el rei, els diputats i els senadors, que són "allà dalt", i l'altra, molt diferent criticar algú que veus pel carrer, que potser és dels teus o no, però que saps que no t'està estafant i que ha fet sacrificis personals per una tasca que, reconeguem-ho, potser tu no faries. O potser sí, i per això no t'agradaria que algú que ha rebut la confiança del seu poble per representar-lo fos tractat com qui "no fa res". Les enquestes també avaluen molt millor, almenys en aquesta crisi, el paper de les corporacions locals que no el d'altres administracions.

Dues reflexions per acabar. La primera és que un dels problemes de la democràcia és la limitació de la crítica als poders dels quals en som més responsables. Dels altres, visibles i no tan visibles, es veu que no cal dir-ne res. No surten a Polònia, ni als acudits d'El Jueves, ni ningú fa campanyes demanant que deixin de cobrar. Només hem de ser purs amb aquells als quals hem externalitzat (es veu) la nostra puresa. Fixeu-vos que en els casos de corrupció política, per exemple, recordem només el nom dels corruptes, mai el dels corruptors.

La segona reflexió és que l'única manera, em sembla, d'afrontar la crisi de la política representativa i aturar la seva substitució per la política de concentració de poder (els casos actuals d'Hongria, Polònia o de l'estat que volia implantar la nostrada Llei de Transitorietat), passa per la proximitat. Si ens refiem (i defensem) més els regidors que els diputats és perquè els podem tocar. I veure fora de càmera. Això exigeix un plus als representants públics, sens dubte: el del testimoni personal (m'estimo més la paraula testimoni que no pas exemple, tot i que Javier Gomá ho diria així). Però a mi, això, ja em sembla bé. On hi ha testimoni hi ha confiança, i la confiança dota el poder de l'autorictas sense la qual no serveix de res la potestas. Crec que l'esforç val la pena. Encara que sigui per donar una merescuda lliçó als lliçonetes de colors.