Com uns senyors

Jo, a qui primer vaig conèixer és a son pare. Un senyor de cap a peus, amb un bigoti característic, un barret que culminava sempre la seva impol·luta indumentària endiumenjada (que li servia per saludar les senyores com ningú ja feia) i una amabilitat infinita. Era amic de casa, de la generació del meu avi, i vivíem a una mansana. Casa seva, a la Rambla, em semblava el palau de la Sissí. Tot perquè em feia esperar en un saló magníficament decorat pel seu fals ancestre "pirata", com després el fill escrigué. Aquest senyor, el senyor Cuyàs, pobre home, dibuixant professional, em rebia quan era ben petit perquè el meu avi insistia en que li ensenyés els meus gargots.

Poc més tard vaig conèixer el fill. Tot i la simpatia que tothom li atribueix, jo en tinc un record més aviat esquerp, d'aquell temps, m'imagino que en comparació amb son pare. Ell també era, com tots, molt més jove. "És un ximple", m'havia advertit algú. Bé, els meus pares em van apuntar, un juliol, a fer classes de repàs d'una mica de tot a l'escola Freta, en la seva ubicació antiga. Jo em trobava com un pop en un garatge. No hi coneixia ningú i hi feien coses estrambòtiques com francès. Un dels mestres era en Manuel Cuyàs. I la classe que recordo amb més precisió és la que ens explicà el relat del que celebrem l'Onze de setembre.

Després ja ens vam conèixer en altres circumstàncies, la majoria coincidint amb la meva tasca com a regidor, tot i que no totes. Fins aleshores, i després, l'he anat llegint. Em sembla que li he llegit tot i, si no tot, la majoria tant de llibres com d'articles. Els mataronins vam tenir l'avantatge de descobrir-lo abans, amb títols de referències locals i aquests articles tan rodons. Per no parlar de les conferències, o de les presentacions (tant quan feia de ponent com de públic, encara que detestava aquest tòpic de les preguntes). I perdurables. Per exemple, si algú vol conèixer quin era l'aire de la transició democràtica a Mataró, sobretot quan es van constituir els primers ajuntaments, ha de rellegir Mataró, suau i aspre. Jo mateix, quan vaig a la parròquia de Maria Auxiliadora i contemplo l'horrorós mural darrere de l'altar, me'n recordo de la seva única novel·la, Taques al marge, on tothom hi sortia retratat i aquesta pintura hi té un paper rellevant.

A banda del domini de l'art de la prosa, del lèxic i gramàtica correctíssims, de la continuïtat del millor articulisme català des d'abans de la Guerra, de Cuyàs tothom destaca l'aversió al tòpic i la mirada en el detall. Mirada no exempta de prejudicis, com totes, però sempre interessant i, per dir-ho d'alguna manera, compartible, començant pel zoom de la realitat que convivíem. No era cap ximple, no. Ara bé: no tothom, com és normal, combregava amb aquesta mirada, però. La seva aversió a la recuperació de les processons de Setmana Santa (que entenc però no comparteixo), la seva crítica diguem-ne interna a les posicions més autosatsisfetes de la tradició o (últimament) de l'independentisme o, com bé recordo, apel·lar al coneixement de la immigració murciana a través de la seva minyona, per exemple, li havien comportat més d'una crítica, no sempre pública (parlem de Mataró d'abans de Twitter). Però jo no demano dels articulistes, ni de ningú, que em confirmi els meus, de prejudicis; més aviat crec que incentiven a no romandre-hi atrinxerats. I, per mi, aquest és el millor llegat de l'obra de Cuyàs. Aquest i altres coses que no coneixem massa, com agraïa avui un discret tuit de Càritas.

Una vegada vaig fer règim i em vaig aprimar uns vint quilos. Un dia em vaig trobar en Manuel Cuyàs per la Riera, se'm va acostar i (directe com sempre) em va preguntar, sense que ningú ens sentís, "¿que has tingut un mal lleig?". Un mal lleig. Ja ningú ho diu, això i, malgrat tot, era la millor manera, la més educada, la menys esquerpa, d'anar directe a la veritat. No, Manuel; ara el mal lleig se t'ha endut a tu i no hem trobat la manera de preguntar-t'ho, ni de dir-te fins on ens preocupava, ni d'acomiadar-nos com cal. Com uns senyors.

He parlat de Manuel Cuyàs en aquests altres posts, aquí. 

Recomano "Manel, Manuel, Emmanuel", entrada de Manuel Mas al seu blog; "Manuel Cuyàs, mestre i amic", article de Joan Safont a "La Llança"; "Un periodista amb barret", de M. José Recoder, a Catalunya Plural. 

Foto: Cuyàs a casa seva. La Vanguardia.