L'Anna, el seny

¿Quants militants socialistes coneixeu que hagin estat mestres de català a l'Òmnium o que dediquin la recerca, un cop jubilats, a la relació entre Pompeu Fabra i la seva ciutat? Per desgràcia, l'evolució política d'aquest país, sobretot els últims anys, produeix encasellaments que ho fan difícil. El territori de la defensa de la llengua catalana, colonitzat, expulsa la meitat de catalans, especialment els que més necessitarien d'aprendre-la, utilitzar-la i estimar-la. Això devia creure l'Anna Comas que, des de la seva militància socialista de ben jove, sense cap contradicció ans el contrari, va apuntar-se a donar classes de llengua i cultura catalana a l'Òmnium de Mataró. Ella, certament, tenia alguns avantatges, entre els quals cal destacar ser neboda del primer catedràtic de llengua catalana després de la guerra, l'Antoni Comas i Pujol. Refer el país vol dir que hi hagi més gent com l'Anna Comas, que trenquem les caselles, que el català sigui patrimoni de tothom, que hi hagi passió per conèixer-lo i estimar-lo precisament on més fa falta, que t'aventuris a no "votar el que toca" als sectors socials d'on vens, que trenquis els estereotips amb la teva curiositat per anar sempre més enllà.

La vaig conèixer fa molts anys, abans que ella fos regidora. Un dia, al grup "de joves" (ni hi arribàvem) de la meva parròquia ens la van portar per parlar de no recordo ben bé què. Potser d'alguna experiència en l'àmbit de l'educació. Ja tenia aquest parlar entenedor, de cadència justa, ordenat i pedagògic. Més endavant ens vam trobar al PSC, després vam compartir uns anys a l'ajuntament (jo la vaig succeir fent de regidor de Serveis Centrals, i va ser un traspàs extraordinari) i, encabat, encara molts més anys fent el que calgués al partit que compartíem. No sempre hem estat d'acord (de fet, mai no he estat sempre d'acord del tot amb ningú del PSC, ja deu ser això), i no ens n'hem estat de dir-ho cap dels dos, en això també era bona mestra. Però valia la pena sentir la seva opinió ponderada. Podia ser elegantment mordaç, però et feia sentir amablement reconegut sempre. I era allà, sempre allà. Quan calia. 

El 2011 vam perdre les eleccions municipals de Mataró essent jo el primer secretari del PSC. Com que, a més, havia decidit no repetir com a regidor, i creia que era el millor per tothom, vaig deixar el càrrec orgànic. Abans, vaig mirar de pactar amb tothom una gestora que em substituís. Li vaig demanar a l'Anna que s'hi incorporés. No era fàcil, gens fàcil, i tot serien enrenous. Però de seguida va entendre què li demanava. Sobretot, posar seny. El seny de la "senyoreta" Comas ("senyoreta" és com dèiem abans a les mestres). I ho va fer molt bé, cosa que mai no li he agraït prou. També li havia demanat altres coses, com que coordinés els treballs de recerca de la memòria del PSC local, començant per les biografies d'alguns dels seus militants més veterans, treballs que van quedar impecablement bé.

Quan va plegar de l'ajuntament, en Manuel Cuyàs (amic seu del qual encara no hem pogut eixugar les llàgrimes) li va fer una entrevista a El Punt Maresme (que no guardo). Allà, l'Anna hi deia, modestament tòpica, que "ningú és imprescindible". Cuyàs li retreia, en una columna, que això no era cert. Que precisament ella era l'exemple de tot el contrari. Ningú és insubstituïble, tothom és únic. Tothom deixa una empremta intransferible. Tot adéu és una pèrdua. Potser necessària, perquè tot reneixi de nou, però una pèrdua. Avui, dolorosa. Incomprensible. Desassenyada.

• N'ha parlat Manuel Mas.
• Comunicat del PSC de Mataró.
• La cerimònia pel comiat d’Anna Comas se celebrarà aquest dilluns dia 6 de juliol, a les 11 del matí, al Tanatori de Mataró (C. Aristòtil, 37), on també s’ha disposat la vetlla des del diumenge dia 5. Hi haurà aforament limitat.
• Foto: Grup d'Història del Casal.