Objectiu: Omella

Entre les nombroses iniciatives de mediació i diàleg que l'aleshores president Puigdemont va rebutjar per evitar el desastre de la tardor de 2017, després que el Parlament votés les infames lleis de transitorietat i el seu Govern s'entestés en aplicar-les, hi ha les del cardenal Joan-Josep Omella. A Omella, que feia relativament poc que s'havia fet càrrec de l'arxidiòcesi de Barcelona, i que avui presideix la Conferència Episcopal Espanyola, se'l considera un home proper al papa Francesc i de tarannà diametralment oposat als sectors propers a l'expresident Rouco Varela. Puigdemont no devia oblidar l'homilia d'unes setmanes abans, als funerals per les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils, en la qual, aprofitant la concentració d'autoritats civils, Omella els va convidar a treballar plegats per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. L'emprenyada de Puigdemont, entestat en convertir el dol i la ràbia dels atemptats en un nou motiu per la seva causa, va ser apoteòsica, segons revelaven testimonis directes. Poc després, a la carta dominical que coincidia amb l'Onze de Setembre, Omella, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”. 

La màquina de propaganda maniquea ho va tenir claríssim. Si no està amb nosaltres està contra nosaltres. I va passar a ser un unionista. Mai, mai dels mais, Omella ha expressat ni una sola paraula en contra de l'independentisme ni a favor de la unitat d'Espanya. Encara més, permet en alguns temples de la seva diòcesi que les pancartes a favor "dels presos polítics" comparteixin la creu, fins i tot tinguin preeminència, a la seva façana. O que altres temples organitzin actes de suport a aquesta causa. Però és un unionista perquè no s'ha rendit a la seva pleitesia, perquè ha preferit l'entesa a la confrontació. 

Aquests últims dies, Puigdemont ha estat més explícit. En plena promoció del seu llibre un una entrevista prime time a la cadena autonòmica TV3, amb desplaçament d'un nombrós equip a Waterloo, l'expresident fugat de la justícia acusava el cardenal Omella de situar-se a favor "dels poderosos" enlloc de la seva causa, que identificava amb la "dels febles". Ho deia, sense immutar-se, des d'una mansió on ha situat la seva residència, disfrutant d'un sou públic i d'una oficina de suport que paguem tots nosaltres, religiosament esclar, tenint a la lliure disposició mitjans de comunicació públics i la direcció política del principal partit del Govern de la Generalitat. Els febles. Ho deia al representant d'una Església que ha actuat de manera impecable en aquesta crisi del coronavirus, al servei dels més necessitats, abocant-se com sigui i per qui sigui a resoldre les necessitats bàsiques dels nostres conciutadans. Els poderosos. Quina barra.

I diumenge al matí, el president Torra, el seu substitut i -pel que sembla- vicari, tornava a la càrrega, però amb bala. Després d'un esperpèntic estira-i-arronsa, com descriu tan bé Jordi Llisterri aquí, en el qual el Govern Torra exigia l'obertura de la Sagrada Família pels turistes, el president anunciava l'obertura d'un expedient sancionador a l'Arquebisbat per fer-hi una missa de memòria pels difunts per la pandèmia a la mateixa Sagrada Família, el mateix dia que els carrers de les ciutats catalanes s'omplien de botellons impunes. Però no es va quedar aquí. Torra va acusar Omella, sense solució de continuïtat, de no ser al costat dels "presos polítics", amb els mateixos arguments que Puigdemont. Qui no entengui que això va de política, i no de salut, que s'ho faci mirar.

¿És la calor?

Podria ser, tot plegat, per la calor. Perdem la paciència. Combina malament amb l'estrés de presentar aquest mateix cap de setmana un partit polític amb ganivetades contra els teus (també deuen ser unionistes) i et fa dir coses gruixudes. Però em temo que no és així. El periodista Enric Juliana ho atribuïa a la necessitat de mostrar-se com ERC per, precisament a  causa del naixement del nou partit carlista, mirar d'atreure'n sectors. ERC, soci de govern, té les carteres d'Ensenyament, un departament enfrontat bel·ligerantment contra l'escola concertada, i la de Justícia. La seva titular, la senyora Capella (no, no és un acudit), que té al seu càrrec la relació amb les confessions religioses, va anunciar la setmana passada una iniciativa per "mediar" en els casos de les immatriculacions de l'Església dels últims vuitanta anys. Vuitanta! I va fer-ho, no tan sols al marge de l'Església catòlica, sinó situant-se en el fàcil discurs apropiacionista davant els terratinents que en disputen la seva propietat. Una capella romànica mig atrotinada del Ripollès és un perill per la Capella republicana, es veu. Aquest prurit patrimonial del departament de Justícia en plena pandèmia només té un objectiu. Venen eleccions i els dos partits que ens governen es disputen el vot rural.... dels terratinents.

Dèiem que potser era la calor. Jo m'atreviria a dir que és pitjor. És la religió. La religió del poder. La religió amb la qual han convertit l'independentisme, en la qual ja no hi ha política, sinó moral. "La lluita del bé i del mal" que diria el teòleg Junqueras. La devoció sacerdotal al líder i la martirial als que han triat saltar-se la llei com a manera de fer campanya (i perpetuar-se al poder). La primacia de "la fe" davant la malaltia, com va denunciar Josep Lligadas des d'aquí. I aquesta religió no vol competència. Com passava amb els jutges a la llei de transitorietat, només el president pot crear cardenals. I de cap manera se'n poden acceptar dels que són profetes de la fraternitat i la reconciliació. L'objectiu és acabar amb Omella, no s'enganyin. Acabar amb el pont i de passada amb el pontífex. A qualsevol preu. Per política. Per religió. Pel poder i la glòria.