Deu mil soldats russos

 

Aquest matí hi ha hagut un seguit de 21 detencions, ordenades pel Jutjat núm. 1 de Barcelona a la Guàrdia Civil, en el marc d'una investigació sobre el finançament de l'operatiu independentista de setembre i octubre de 2017 i una sèrie de ramificacions, “l'origen de les quals era la Diputació de Barcelona i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes”, segons el comunicat publicat el Ministeri de l'Interior. S'han pres les declaracions oportunes, s'han fet escorcolls, s'han imputat alguns delictes i a hores d'ara em sembla que encara n'hi ha uns quants de detinguts. Corre cuita, les organitzacions de l'independentisme han titllat l'operació de "repressió", n'han culpat Pedro Sánchez (fot-li, que és de Reus) i s'han organitzat algunes concentracions. Entre les informacions que s'han publicat de la interlocutòria judicial, destaca l'indici de relacions amb el govern rus, el qual presumptament hauria posat a disposició deu mil efectius armats per ajudar a la independència de Catalunya. El delicte seria gravíssim. Però tothom s'ha posat a riure.

No és la primera vegada que se'n parla. Dels rumors, les visites d'un dels detinguts a Assange i algunes despeses sospitoses del mateix anys 2017 fins a la detenció, fa uns mesos, del que podria ser l'interlocutor de Puigdemont amb els serveis russos (amb la confirmació dels contactes per part d'un mediador rus una mica desmemoriat), aquesta qüestió no ha estat mai prou aclarida. D'una banda, esclar, hi ha la lògica. A Rússia li interessa desestabilitzar la Unió Europea i no té massa manies en intervenir a l'exterior (recomano la minisèrie La ley de Comey, a  Movistar +). De l'altra, una certa desesperació de l'independentisme en no trobar enlloc cap mena de suport internacional a la seva noble causa. Certament, la invasió de Crimea i la seva autodeterminació, no reconeguda per la comunitat internacional, podria ser un bon esquer pel mètode català, que tindria el mateix valor jurisprudencial. Una causa comuna. A mi, però, em va recordar tot plegat El sastre de Panamà, una novel·la de John Le Carré (i pel·li del 2001) en la qual un intermediari exagera el poder de l'oposició panamenya per endur-se 10 milions de dòlars dels serveis secrets anglesos.

Fan riure

Si això dels deu mil soldats ens fa riure tant és perquè sabem que, efectivament, ningú del món es va prendre en sèrio el procés d'independència de Catalunya, ni tan sols els russos amb ganes de marxa. Cap govern europeu, evidentment (prou feina tenen), però tampoc cap govern occidental, ni oriental, ni als antípodes. Ara riem, però al voltant del famós referèndum de l'ú d'octubre, als independentistes que em trobava els preguntava el mateix: "¿quants governs reconeixeran la República Catalana quan el president la proclami?" i jo els responia, de seguida: "ja veuràs com cap". Tots ells em deien que estava molt equivocat. "Fins ara, el conseller Romeva ha fet una feina molt discreta però molt eficaç i sortiran reconeixements per tot arreu", em deien els pobres incauts panamenys. "No és que sigui discreta, és que no hi és; no hi ha absolutament ningú", els repetia. Bé, no és només perquè ja m'havia llegit Le Carré, que deia això, o perquè fos un visionari. ni molt menys. Tothom amb dos dits de front que no formés part de la "il·lusió col·lectiva" ho tenia claríssim. Bé, cap dels meus interlocutors ha tornat a obrir boca sobre el tema. "Ho tornarem a fer", això sí.

¿No tenien cap suport perquè eren uns mandrosos? De la mateixa manera, ¿no tenien cap estructura d'estat a punt, ni cap pla d'implantació, ni res de res, perquè tenen un os a l'esquena? Potser sí. O potser no. Potser no tenien cap intenció de declarar cap independència. Ves a saber. Però feien com si sí que la tinguessin i aquest és el problema. En primer lloc, perquè van activar els mecanismes per a la legitimació de la secessió, com les lleis al Parlament, el simulacre de referèndum, la mobilització per a l'obstrucció de la justícia (2017) o els aeroports (2019). I en segon lloc, perquè van jugar a espies (poc o molt, ja ho veurem) amb uns interlocutors perillosos i amb objectius contra la integritat territorial d'un país sobirà i dels seus habitants (vostè i jo, per si no m'havia entès). Encara que hi enviessin un sastre tronat.

Però això tot just comença. Inoportunament (tots els actes judicials ho acostumen a ser, de fet), el principi de realitat sempre s'acaba imposant al principi de plaer. Ja veurem com acaba, si com una comèdia o com un drama.