Eutanàsia amb mans netes

 

Un diputat a les Corts que no se sap massa què fa (ho he buscat a internet, a la web d'ERC, partit pel qual es va presentar, no hi ha rastre d'ell des de fa més d'un any i a la del Congrés dels Diputats ni tan sols consta com a diputat actual), deia ahir a Catalunya Religió que es va abstenir en la llei que despenalitza l'eutanàsia. Bé, en realitat, ni això. Com va revelar ell mateix l'endemà de la votació, no sabia com funcionava l'aplicació del mòbil que els hi han posat per votar a distància, i no va votar res. 

Però va, assumim-ho que ho va fer "en esperit". Mira que hi ha arguments per dubtar de la llei, com els que expressen els altres interlocutors del citat reportatge, però ell està emprenyat perquè no li van acceptar una esmena sobre limitar als centres públics les eutanàsies. Es veu que si és pel seguro, hi estarà d'acord. Compungit, que és com parlen els polítics que van de moralistes, diu que no està d'acord en prohibir-ho, però que el cinquè manament "pesa molt". 

A mi m'ha posat com una moto perquè és la típica actitud d'anar de guais. De postureig. De rentar-se'n les mans: Jo m'abstinc (o ho faig veure i ho proclamo) perquè jo sóc moral i deixo als altres la pesada i poc glamurosa  feina bruta. Sí senyor. De fet, el primer que es debatia en aquesta llei era si l'eutanàsia havia de ser penalitzada i, en cas que no, com s'havia d'actuar. Una de les preguntes que cap dels que diuen que hi estan en contra em responen és si posarien a la presó les terceres persones la participació de les quals necessita tota eutanàsia. Amb la legislació prèvia, qualsevol jutge els hi pot enviar. Va bé saber-ho, doncs. Al capi de la moral, es veu que li sabria molt de greu, que no ho voldria pas, sisplau, on anirem a parar... però s'absté.

També diu que li pesa molt el cinquè manament, que és com dir, "jo ja voldria que em deixessin, però tinc aquest pes a sobre...". Bé, a mi, que no em puguin matar més aviat m'alleugereix. Però vaja, aquesta mena d'usos preventius i profilàctics dels deu manaments, sempre em fan pensar sempre en la curació del leprós que descriu Mc 1, 40, 45 en oposició al mandat diví del Levític [aquí i aquí]. Com si Jesús digués, "mira, noi, jo ja et purificaria, però és que el Levític pesa molt". Pel nostre campió de la moral, no és a través del clam del leprós, com el del malalt en una situació insuportable que et demana ajuda, sinó a través de la Llei, que Déu parla.

No us penseu que ho estic frivolitzant. No, jo soc el primer que demana rigor a l'hora de tractar aquesta llei i tot el que fa referència als límits irreparables de la vida, especialment el de morir. I que demana un similar capteniment en el desenvolupament dels reglaments (que, com deia Romanones, de vegades són més importants) i la seva aplicació efectiva. No soc dels que es va alegrar d'aquesta aprovació, ni molt menys. Però el mateix rigor que demanem als que hi han votat a favor (amb un amplíssim suport de divuit formacions polítiques diferents), també l'hauríem de demanar als que s'hi van oposar. O als que, amb les mans netes com les d'un ambaixador al Vaticà abans de cruspir-se el llamàntol, s'hi abstenen. Deu pensar "si mai no fas res, tampoc mai t'equivoques". I qui dia passa, legislatura empeny.

Prioritat invertida

 

Prop de casa hi ha un carrer de prioritat invertida, és a dir, tenen prioritat els vianants. De tant en tant, hi ha alguns cotxes que passen contra direcció i d'altres que s'hi estacionen, cosa que no es pot fer. Els veïns s'han mobilitzat i sovint reclamen a l'ajuntament que hi posi remei. No hi estic gaire al damunt i no sé si s'ha resolt, encara que sigui una mica. Tant de bo ho solucionin. 

Més amunt hi ha un grup de contenidors de la brossa. El dia de Sant Esteve, com altres vegades que hi passo, vaig veure unes cames que sortien de la boca del contenidor de rebuig. Eren d'un noi que el remenava. Buscava, m'imagino, ferralla o altres objectes per revendre. Repartides per terra, hi havia diverses capses que no cabien al contenidor de paper amb la pinta de residus de regals de Nadal, espectacle que es repetirà per Reis. A uns ens sobra i als altres els falta i això tan bàsic ho tenim a tocar de casa, a peu de contenidor. A mi, em cau el cor als peus, un dia el trobaran al contenidor de rebuig.

Tots, jo el primer, busquem excuses per poder arribar a casa amb el cor posat: ¿Ja ha anat als serveis socials? ¿Ja ho té controlat, això, l'ajuntament? ¿Veus com faig bé de reclamar polítiques socials i de votar-les com a prioritat sempre que puc? ¿Que vol que l'ajudi, noi? Excuses. Si un xicot abocat a un contenidor no atura el nostre trajecte (el nostre Emaús), fins i tot la nostra vida, ¿voleu dir que hem entès res? ¿Voleu dir que mereixem res més? Si per Reis omplim el contenidor de capses que el desborden, ¿no queda prou clar de quina banda estem?

Compte, jo defenso el lliure mercat, la relació entre consum i productivitat, les comoditats de la vida moderna, els "excessos", etc. I, òbviament, la "pacificació" del trànsit dels carrers, amb mesures amables i també coercitives pels que no són tan amables. El que no entenc tant és què ens paralitza quan veiem la flagrant pobresa a pocs metres de casa, a pocs metres del nostre carrer, què fa que no s'aturi tot, com és que no en fem cap estirabot a les xarxes socials (l'actual manera comodíssima de denunciar el que sigui, calgui o no calgui). O que ens regalem, ara que venen els Reis, una experiència de voluntari a Caritas, un scape room als menjadors socials, un finde a la Creu Roja o el que vulgueu on menys ràbia ens faci. En fi, alguna cosa que ens faci invertir les prioritats. I, de pas, tapar-nos la vergonya.

Nadal

Cuanto más pobre se es en España, más se ama la Navidad.

Manuel Vilas, a Ordesa. Ed. Alfaguara, Madrid, 2029 (14), p. 159.
Il·lustració: Fotograma de Plácido, de Luis Grcía Berlanga (Espanya, 1961)

Els nous "edificis alts" de Mataró

 

Coincideixen a Mataró unes quantes promocions de sectors urbanístics al front marítim i, amb elles, l'astorament d'alguns ciutadans davant el que consideren una proliferació d'edificis alts que, bé per motius estètics o bé per raons urbanístiques (densitat de població o accés a les vistes al mar), valoren negativament. L'Arcadi Vilert, que em va precedir de regidor d'Urbanisme (en el període on es van idear aquests sectors, a principis de segle, desenvolupant el Pla General dels anys noranta), demanava sempre que li plantejaven aquesta qüestió una capsa de tabac, com les quatre fotos del damunt, i explicava el que ara us diré. Després faré un parell d'apunts més.

La teoria de la capsa de tabac

L'Arcadi ens deia que, si fem veure que l'edificabilitat prevista al Pla General és la de la capsa de tabac de la primera figura, certament, els edificis són més baixos, però també ho és l'ocupació del sòl. En una ciutat com Mataró, limitada per les muntanyes i el sòl agrícola de les Cinc Sénies, necessita alliberar sòl tant per les zones verdes com pels vials, si els vol amples, voreres incloses. Per això, si elevem la mateixa edificabilitat però cap amunt (figura 2, per exemple, la Plaça del Gas), alliberes sòl però no prou. 

Si encara l'elevem més, continuant amb la mateixa edificabilitat (figura 3), alliberes tot el sòl possible, però mantens un cert efecte barrera (com a les figures anteriors) respecte al mar, que afecta les vistes, sí, però també els corrents de l'aire. Per això, l'edificabilitat dels nous sectors urbanístics fa un gir i s'assembla a la figura 4. Es manté exactament la mateixa edificabilitat prevista al principi, s'allibera tot el sòl possible i es permet les vistes i l'efecte higiènic dels corrents de vent del mar. No hi ha, doncs, "més pisos", sinó que estan posats d'una altra manera.

Creixement o retenció?

Hi ha qui, amb una certa nostàlgia, hi oposa arguments estètics. No pot ser, diuen, que Mataró perdi el seu caràcter de ciutat mediterrània, la seva fesomia de poble del Maresme, i de vegades ho il·lustren amb fotos antigues. Bé, és una tendència habitual i explicable, especialment quan ens fem grans. Però el cert és que, a banda que fa segles que la vocació de Mataró és clarament la de ser una ciutat (un lloc amb ascensors, entre d'altres coses), la ciutat va patir el seu canvi més espectacular fa uns seixanta anys. En menys d'una dècada, vam triplicar la població. L'activitat industrial es va especialitzar i va col·locar les factories on podia, també on ja n'hi havia, prop del mar (que era considerat un lloc residual, mai més ben dit). Va ser aleshores que vam perdre algunes coses (i que l'afany de protecció patrimonial, ja recuperada la democràcia, va evitar que del tot). Van canviar moltes coses, i em temo que per sempre. Per bé i per mal.

Va canviar, per exemple, la nostra economia, exactament com ho feia el conjunt d'Espanya després dels plans d'estabilització. I més que ha canviat, i canviarà, d'aleshores ençà. Va canviar tant la composició com el nombre, com he dit abans, dels habitants de la ciutat. Els canvis posteriors de l'economia, ara fa vint anys sobretot, van significar una nova aportació de població, no tan abrupta però més constant, en aquest cas provinent del Magrib. Tot això els mataronins no ho vam decidir, esclar, no som un atre planeta. La qüestió era, i és així sempre, com aprofitem els vents de la història per mirar que ens siguin propicis. I en això estem.

Una de les preguntes habituals, doncs, és si la ciutat ha d'apostar pel creixement o no. És una pregunta que de vegades trobo absurda. Si la nostra economia necessita mà d'obra, i nosaltres volem apuntar-nos-hi, necessitarem mà d'obra, fent més fills o fent-los fer als de fora. Són faves comptades. Òbviament, això precisa d'una política de fluxos migratoris determinada, que no depèn tampoc de nosaltres (i d'aquí venen molts problemes). Si, pels efectes de la robotització o del que sigui, en falten menys, doncs no caldrà. Bé, també podem despenjar-nos de l'economia i rebaixar població com, a desgrat seu, passa a Detroit.

A mi em sembla, en canvi, que, sobretot urbanísticament, ens hem de preparar per la ciutat que vindrà i, per tant, mirar d'absorbir el creixement. El que generem a partir del nostre creixement vegetatiu i a partir de la nostra capacitat d'atracció laboral. El risc és que els fills, o els nous, si no poden anar al Mataró estricte vagin al Mataró real: els més rics als pobles del voltant (alguns amb les rendes més altes de Catalunya) i els més pobres en alguna nau abandonada, com hem vist tràgicament aquests dies a Badalona. Cal mirar, doncs, d'atraure feina de qualitat, competitiva en el món on som, i, amb ella, el talent de les persones que hi viuen.

No, els pisos alts no arreglen tot això. Però una política combinada entre innovació econòmica, control de fluxes, gestió de l'espai públic i una oferta cívica com la que podem oferir (cultural, associativa, esportiva, paisatgística...) sí que pot fer força coses.

Hi ha altres problemes associats, sí. Per exemple, l'accés a l'habitatge, tot i que aquests sectors inclouen promocions d'habitatge protegit. O la dotació de serveis públics (educatius, sanitaris, etc.), pels quals també els sectors esmentats preveuen reserves de sòl. Que no n'hi haurà prou? Segurament no. Però que hi ajudaran, això també. 

Potser és per això que, tot i criticar-ho el seu dia, durant els quatre anys que CiU va ostentar l'alcaldia, no en fes cap canvi substancial.

Foto: La nova plaça del sector del Rengle, Ajuntament de Mataró.

Contra el control del país

 

La victòria de la candidatura independentista al rectorat de la Universitat de Barcelona, la setmana passada, se suma a la campanya de control de les institucions de la societat civil, promoguda principalment per l'Assemblea Nacional Catalana i aplaudida, en principi (almenys no criticada per ningú), pels partits d'aquesta tendència. L'assaig culminat amb èxit a la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que el president de la qual, ara, en vol treure rèdit per la candidatura puigdemontista i la seva pròpia promoció política, fa pensar que la campanya va per llarg. Que té ambició, i que provarà altres àmbits. És bastant evident que caurà aviat el Barça, per exemple, o que determinats sectors ho pretenen provar fins i tot a l'Església catòlica, com s'ha vist els últims mesos amb l'assenyalament a l'arquebisbe de Barcelona. 

Sembla una contradicció. Si el procés per a la independència ha acabat com ha acabat, si no tenien previst cap pla mínimament esbossat per fer-la efectiva a curt i mig termini, ¿quin sentit té, ara, ocupar les principals institucions civils del país (i les no tant principals: ateneus, associacions diverses, corals...)?. També minva el suport a la independència com a objectiu entre els ciutadans a les enquestes, baixa notablement la presència de llaços grocs i estelades a l'espai públic i els seus principals partits, tot i que estan condemnats a governar junts si sumen el proper mes de febrer, mantenen una competició caïnita que paralitza tota acció de govern. 

Però a mi, això, em confirma que l'objectiu principal de l'independentisme no és exactament la independència sinó el manteniment del poder autonòmic per part dels sectors socials que li donen suport i les seves xarxes de poder i, en segon lloc, qui ho lidera, qui s'emporta el botí d'un milió i mig (o dos milions) de votants que hi ha en joc. El control de les institucions no governamentals és clau pel manteniment de la cohesió d'una majoria com aquesta. Per moltes raons, però la principal és que el clima del país mantingui la tensió (resolucions universitàries, escridassades al futbol, moralització del conflicte, etc.), de manera que els que no som d'aquesta corda (és a dir, la majoria de catalans) ens sentim com un pop en un garatge, desorientats i fora de lloc. I, en cas que perdessin les eleccions (i, amb elles, per exemple, els mitjans oficials de propagació de la ideologia que es pretén dominant), seria el coixí des del qual bastirien la reconquesta.

Amb aquests plantejaments, doncs, no és cap bestiesa que ningú estigui treballant, de fet, per aconseguir cap independència. I que es presentin dubtes dels més abrandats de cara a treballar per un marc polític amb la resta d'Espanya favorable als interessos de Catalunya. El manteniment de la tensió ho és, en realitat, del bloc electoral que se n'està beneficiant, i volen que duri el màxim possible. I que, mentre ens ho mirem, mira de guanyar temps i quotes de poder més enllà de la política. A banda d'un país més tens, també el necessiten més homogeni, menys divers, com a nacionalistes que són. Tot plegat, esclar, si uns i altres ho permetem. Per sort, demà convoquen eleccions.

El vot catòlic

 

Diuen que aquest febrer hi ha eleccions, de nou, al Parlament de Catalunya. Potser és un bon moment per repassar si hi ha algun comportament homogeni dels votants que es declaren catòlics. A les recents eleccions als EUA, on els analistes disseccionen tots els segments possibles, diuen que una majoria de catòlics, pels pèls, ha preferit el catòlic Biden al protestant Trump. Esclar que, allà, els catòlics són una minoria més (tot i que rellevant) i aquí, potser se’n fa dir molta més gent que no pas s’ho acaba de creure. Però el cert és que a les enquestes, malgrat ser cada vegada un nombre minvant, hi ha moltíssima gent que se’n declara.

L’última enquesta oficial que relaciona confessió religiosa i política, l’òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió del mes de juliol, publicada a l’octubre, diu que els catòlics són un 52% (quadre 3.1.1.62), amb una notable diferència per trams d’edat. Al quadre 3.2.3.62 s’estableix la divisió per record de vot. Allà hi podem veure com els catòlics reparteixen els vots en el mateix ordre que la resta de ciutadans, heterogèniament. Dins de cada opció, tanmateix, la proporció interna de votants catòlics (3.2.1.62) és lleugerament diferent. El partit amb més catòlics és el PSC (70,2%), seguit de PP, Cs, JxC, ERC, CeCP i CUP, amb només un 26,8 %. Hi ha una llista inversa, més o menys, en relació al percentatge d’ateus, la segona religió del país, sigui dit de pas.

On hi ha una interessant diferència és en la pregunta que es fa sobre la independència (ja sabeu, el tema amb el qual ens han entretingut aquesta dècada perduda). Doncs bé, si la majoria de catalans es declara contrari a la independència, pels pèls (46,3% de no contra 45,5% de sí), el comportament del votant catòlic encara és més contrari. Un 50,2% de catòlics es declara contra la independència, mentre que els partidaris arriben a un 41,7% (quadre 3.2.3.54). El que són vuit dècimes de diferència en el conjunt dels electors catalans, s’eixampla fins a vuit punts i mig en el cas dels catòlics.

Potser algunes coses, des de la real transversalitat i pluralitat dels catòlics catalans, valuosíssima, fins a l’ús preelectoral de la inquina contra l’arquebisbe Omella des de l’actual poder autonòmic, s’expliquen millor després de llegir aquestes enquestes que encarrega el mateix Govern.

Article del número d'oct-des. de 2020 de la revista Foc Nou. També s'ha publicat a Catalunya Religió i, en castellà, a Religión Digital.

La pandèmia i la vida

És la vida el més valuós que tenim? Hi ha coses o persones per les quals la sacrificaríeu o la posaríeu en risc? Aquí, al confortable Occident, aquestes preguntes són de saló, o d’acadèmia o, tirant llarg, de llibres d’autoajuda. Només se’ns plantegen seriosament quan hi ha una amenaça real. Una malaltia terminal amb alguna remota possibilitat de ser curada. Un avortament. De vegades, poques, davant una mort practicant esport de risc. Bé, ara, amb la pandèmia, a cavall entre les dues situacions (és a dir, sempre en el pla teòric, però tenint al davant xifres diàries de morts per la covid-19), és un debat viu. Com a mínim, entre algunes persones properes a mi molt crítiques amb les mesures obligatòries de confinament i protecció de les autoritats sanitàries.

Cal dir d’entrada que un servidor —amb tota la humilitat que és possible de practicar— compleix escrupolosament aquestes mesures, és incapaç de refutar o defensar cap pla específic de contingència epidemiològica i, alhora, respecta que hi hagi qui les critica, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a posar en dubte els arguments que esgrimeixen: que la vida, sense poder ser exercida amb llibertat, sense poder tocar-nos o respirar junts, o el que sigui per mesures que consideren absurdes o abusives, no val la pena, no és vida. O que l’obediència col·lectiva a les normes sanitàries pressuposa una obediència a qualsevol altre caprici de l’Estat. O que tot plegat no és més que una excessiva por a la mort en una societat que tendeix a fer-nos-la oblidar, excepte els milers de suïcides anuals, en nombre creixent, per cert.

Tot i aquests riscos, que la publicitat i llibertat d’expressió dels seus discursos ja desactiven una mica, aixeco el dit per dir, només, que sense la vida no hi ha res possible. Fins i tot quan aquesta vida és miserable, desesperançada o mediocre. Diria més, és quan és tot això que encara fa més possible una vida plena que no una vida aparentment satisfeta (moralment, espiritualment, emocionalment, econòmicament…). Els que demanen no tenir por a la mort —tot i que ho subscric en el fons—, de tant en tant haurien de mirar de no semblar-se als cínics predicadors que justifiquen la impossibilitat de canviar res en aquesta vida amb la coartada d’una altra vida fora d’ella. Els impacients que s’abracen o abaixen la mascareta per fer petons, perquè “amb tu no puc tenir distància”, o fins i tot “perquè per estar amb tu no em fa res contaminar-me”, potser haurien de ser una mica més conscients que la pròpia infecció, també quan un no n’està conscient, és un agent contaminant de tercers, als quals hauran de renunciar a relacionar-s’hi, doncs.

De nou, en un món acostumat a tenir-ho tot a l’abast i a menysprear els límits, començant per la mort —és cert—, mesures dràstiques i col·lectives, i coercitives, de contenció ens incomoden, com és natural. Segurament menys als que han fet de la contenció, del límit, una línia coneguda, un marge, un bonic claustre fronterer des del qual contemplar el jardí. Però fora de la vida no hi ha vida, ni tan sols la Vida Eterna, per qui hi cregui. Fora de respirar, menjar i reproduir-se no hi ha cultura possible, ni moral possible, ni goig possible, ni ànima possible. I és exactament per això que ara se’ns demana preservar-la. La nostra i la dels altres, que —de fet, com sempre—, van juntes.

Publicat a la web de la revista Valors.