Contra el control del país

 

La victòria de la candidatura independentista al rectorat de la Universitat de Barcelona, la setmana passada, se suma a la campanya de control de les institucions de la societat civil, promoguda principalment per l'Assemblea Nacional Catalana i aplaudida, en principi (almenys no criticada per ningú), pels partits d'aquesta tendència. L'assaig culminat amb èxit a la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que el president de la qual, ara, en vol treure rèdit per la candidatura puigdemontista i la seva pròpia promoció política, fa pensar que la campanya va per llarg. Que té ambició, i que provarà altres àmbits. És bastant evident que caurà aviat el Barça, per exemple, o que determinats sectors ho pretenen provar fins i tot a l'Església catòlica, com s'ha vist els últims mesos amb l'assenyalament a l'arquebisbe de Barcelona. 

Sembla una contradicció. Si el procés per a la independència ha acabat com ha acabat, si no tenien previst cap pla mínimament esbossat per fer-la efectiva a curt i mig termini, ¿quin sentit té, ara, ocupar les principals institucions civils del país (i les no tant principals: ateneus, associacions diverses, corals...)?. També minva el suport a la independència com a objectiu entre els ciutadans a les enquestes, baixa notablement la presència de llaços grocs i estelades a l'espai públic i els seus principals partits, tot i que estan condemnats a governar junts si sumen el proper mes de febrer, mantenen una competició caïnita que paralitza tota acció de govern. 

Però a mi, això, em confirma que l'objectiu principal de l'independentisme no és exactament la independència sinó el manteniment del poder autonòmic per part dels sectors socials que li donen suport i les seves xarxes de poder i, en segon lloc, qui ho lidera, qui s'emporta el botí d'un milió i mig (o dos milions) de votants que hi ha en joc. El control de les institucions no governamentals és clau pel manteniment de la cohesió d'una majoria com aquesta. Per moltes raons, però la principal és que el clima del país mantingui la tensió (resolucions universitàries, escridassades al futbol, moralització del conflicte, etc.), de manera que els que no som d'aquesta corda (és a dir, la majoria de catalans) ens sentim com un pop en un garatge, desorientats i fora de lloc. I, en cas que perdessin les eleccions (i, amb elles, per exemple, els mitjans oficials de propagació de la ideologia que es pretén dominant), seria el coixí des del qual bastirien la reconquesta.

Amb aquests plantejaments, doncs, no és cap bestiesa que ningú estigui treballant, de fet, per aconseguir cap independència. I que es presentin dubtes dels més abrandats de cara a treballar per un marc polític amb la resta d'Espanya favorable als interessos de Catalunya. El manteniment de la tensió ho és, en realitat, del bloc electoral que se n'està beneficiant, i volen que duri el màxim possible. I que, mentre ens ho mirem, mira de guanyar temps i quotes de poder més enllà de la política. A banda d'un país més tens, també el necessiten més homogeni, menys divers, com a nacionalistes que són. Tot plegat, esclar, si uns i altres ho permetem. Per sort, demà convoquen eleccions.