El resultat de les eleccions de diumenge passat, que posen el PSC al capdavant en vots i empatant en escons amb el segon, ERC (gràcies a l'absència de llei electoral pròpia), diguin el que diguin, obre un nou horitzó. Si el fem possible, esclar. Però crec que hi possibilitats perquè Catalunya encari un nou escenari. Els guanyadors dels dos blocs, encara que Oriol Junqueras digui que són antagònics, són els que representen les actituds més obertes, amb totes les prevencions que vulgueu, al diàleg i la negociació en cada un d'ells, i encara que podríem sumar-hi En Comú Podem.
Per la part no independentista, el cop als partits fins ara més refractaris a qualsevol diàleg i la concentració d'aquesta actitud (i algunes més) en la irrupció dels 11 diputats de Vox, els deixen al marge de tot joc, tot i que caldrà no perdre'ls de vista. Per la part independentista, Junts i la Cup ofereixen (també aparentment) una actitud de confrontació i seguir com si res el camí cap a una cada vegada més difosa República Catalana. Aparentment, perquè tampoc són tan burros; però si de veres volem resoldre l'atzucac català, caldrà començar a descartar vies que no passin pel diàleg, que només aportin el deja vu dels "millors anys de la nostra vida" amb aquestes conseqüències que ha deixat.
¿D'on venim?
Seguim. La vida no va començar diumenge. L'experiència d'un govern suportat per una majoria de diputats independentistes (Junts, ERC i Cup), que es va veure trencada fa un any i que va acabar sense president, ha estat caracteritzada per la falta d'horitzó, l'absència de propostes i una lluita descarnada pel poder de les dues faccions principals. De fet, això últim fou una de les causes del famós procés, avortat sobretot, també, per l'absència de cap pla.
Una de les raons d'aquesta abúlia és la impossibilitat de traçar un projecte estratègic comú de l'independentisme. "Què hem de fer?", s'han anat preguntant al mirall sense avançar. Grosso modo, Junts i la Cup, com dèiem, aposten aparentment per seguir cavant el forat. Per "activar la DUI suspesa", i tot aquest argot que d'aquí a quatre dies ja ens semblarà un jeroglífic egipci. ERC, amb la boca petita, ha defensat les meses de negociació (que fins fa ben poc deien que no servirien de res), comença a trobar gust a la capacitat d'influir, lluny encara de Duran o el PNB però anant cap allà (que lluny que queda la promesa de dimissió "als divuit mesos"). I aquesta disjuntiva, que l'anterior Govern no va afrontar, és la que ara s'haurà de resoldre tant sí com no.
¿El que som o el que cal fer?
Hi ha, tornem al principi, dos actors que poden ajudar a resoldre-la. D'una banda, Illa, que s'hi ha mostrat predisposat, que ha quedat primer i que ha promès treballar per girar full, per no encastar-nos en els retrets mutus. Això no és Arrimadas. De l'altra, Aragonès, que ha de decidir fer-se gran o no. Si decideix fer-se gran, com deia, superar la fase edípica de l'independentisme i començar a prendre decisions adultes, optarà per la via contingent (la via d'èxit, des de la Mancomunitat): ¿què podem fer amb el que tenim a l'abast? Si, en canvi, fa com sempre fins ara i li tremolen les cames, no li quedarà més remei que aguantar aquest matrimoni mal avingut (i el seu amant inconsistent de samarretes reivindicatives) que només evita el divorci perquè tem perdre el business.
O dit d'una altra manera, tothom dona per fet que es pot reeditar una majoria independentista per fer govern, perquè els números sumen. 74 diputats són independentistes. El que ningú diu és exactament per a què es triarà un Govern, ¿per coliderar l'aventura de les noves possibilitats que s'obren o per liderar, fins on et deixin, la inèrcia d'un projecte inexistent? ¿Més que agrupar-se pel que "són", no s'haurien d'agrupar pel que "han de fer"? I en el que "cal fer" contingent, en el que es pot avançar en aquests quatre anys, els antagònics són ERC, Junts ...i la seva fulana, la Cup (que guanya tants escons com presos posen els altres).
Em temo que si els partits guanyadors, possibilistes, no són capaços de donar respostes conjuntes, l'alimentació dels extrems, que en recullen els residus, serà inevitable.
