¿Crisi de vocacions?

 

Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven. Sembla que, proporcionalment al buidament de les misses, la ficció teatral vagi adquirint el rol sermonejador, més d’acord amb el pensament dominant. Els esforços que es fan per parlar de la mort, per exemple, en una de les últimes obres dirigides per Àlex Rigola, sense fer cap referència al fet religiós, tot i que l’obra gira exactament en les preguntes bàsiques de tot fet religiós, és extraordinari. Amb sermó d’un metge inclòs (amb defensa de mites i rituals), que seria com el teòleg. Sembla que el teatre hagi oblidat ser el mirall de les nostres contradiccions i busqui substituir el rol sacerdotal entre nosaltres i la Veritat.

Però passa en més àmbits. Com en aquests horrorosos discursets entre tema i tema dels cantautors. O en la publicitat “amb consciència”, com una colònia que tapi la ferum de la cobdícia. O en la persecució moral de Twitter, sempre a punt, cada vegada que algú s’expressa, o ho sembla, contra “el que toca”. O en la política, potser com un sortilegi per tapar les corrupcions. La frase “a partir d’ara qui parlarà d’ètica serem nosaltres” va inaugurar l’època daurada de la corrupció a Catalunya. Però també qui, des de “fora de la política”, amb les “mans netes” com Pilat, renya contínuament els nostres polítics.

Almenys els capellans, els de veritat, sí, dels que ja en queden pocs, ja havien après que no s’han de ficar en la vida de la gent, sinó acompanyar-la.

Article per a la revista Foc Nou (abril 2021)