Fa tant de temps (més d'un any) i ha tingut tant d'impacte (i el que tindrà) que he pogut recordar un parell de coses, amb la pandèmia, de la meva etapa de regidor a l'ajuntament de Mataró. La primera té a veure amb una altra pandèmia vírica, la de la sida, que encara dura. Els primers casos es van conèixer a mitjan vuitanta i, al 1991, en ser nomenat regidor de Joventut, vaig participar al pla municipal de drogodependències (que ignoro si encara existeix). Una important via de transmissió, a més de la sexual, era l'hàbit de compartir xeringues entre els consumidors d'heroïna. Entre una cosa i l'altra, un dels projectes més importants del pla era la lluita contra la propagació del virus. I una de les claus era el canvi d'hàbits, de manera que es promovia l'ús del preservatiu en les relacions sexuals i un únic ús de xeringues. Em sembla que el programa d'intercanvi de xeringues, tot i el descens del consum d'heroïna, encara continua. A ningú se li escapa que el virus es va fer fort, i mortal, en col·lectius de risc de fàcil estigmatització social i moral: els gais, pel tipus de pràctica sexual més comú, i els heroïnòmans, dependents d'una droga molt exitosa en joves de classes populars. I les resistències d'aquests col·lectius, aleshores i encara de tant en tant, apel·laven a la llibertat, fins i tot al desafiament. Tampoc van faltar teories conspiratòries: el virus era un invent de laboratori promogut per Joan Pau II contra els gais, dels ianquis conra els quinquis, i tot el que vulgueu.
El segon record és molt més tardà. Després de les eleccions municipals de 2003 em van fer regidor de Seguretat Ciutadana. Vist amb el temps (i tot i alguns entrebancs i errors, esclar), és en la que més bé m'ho vaig passar. Una de les competències que hi penjava era la de protecció civil i el repte, aleshores, era completar tots els plans sectorials d'emergències que preveu la llei (nevades, residus tòxics, incendis, terratrèmols, accidents diversos, etc.), a més d'actualitzar el pla que els acull. Tinc la sensació que vam fer molta feina, inclosos alguns simulacres (i alguns "sorpresa"). En vaig aprendre molt, tant de la necessitat de ser el màxim de meticulós i casuístic, o de saber cuidar els nervis, o de lògiques bàsiques que semblen evidents però potser enmig d'un merder poden derivar en catàstrofe. Per exemple: davant d'una emergència, el primer que s'ha de determinar, segons el tipus, és si s'ha d'evacuar o s'ha de confinar la gent. Les últimes acostumen a ser més complicades, perquè sovint l'agent actiu que recomana la mesura és inapreciable: un gas tòxic o un virus, posem per cas.
Estem vivint una pandèmia, d'aquestes que la història ens recorda llargues, i que el seu escurçament es deurà sobretot als avenços científics, amb mesures més o menys intenses de confinament. El nostre ordenament jurídic, el d'una democràcia plena com tantes d'altres, inclou la imposició de mesures extraordinàries quan hi ha riscos que afecten la seguretat o la salut públiques. És a dir, en una crisi com aquesta, la societat ha de fer servir el criteri (crisi i criteri són paraules que provenen de la mateixa arrel grega). El criteri de jerarquitzar els drets a protegir, amb el problema que quan parlem de drets ens referim a una abstracció i quan en notem la seva absència és sempre en relació a un fet material. Aquí és on topen les casuístiques de les quals parlava. Però, en tot cas, s'ha de jerarquitzar. Per exemple: en un incendi primer se salven les vides i, després, si es pot, els béns.
En el cas de la pandèmia, amb la dificultat que les autoritats sanitàries conviuen amb un cacareig ensordidor d'entesos i enteradillos, i la desconfiança estructural que tenim a tota mediació (científica, intel·lectual, política o religiosa), passa el mateix. Com que, a més, tota decisió no deixa de ser una opció, sovint una opció dolenta entre d'altres també de dolentes, la temptació d'assenyalar el dit abans que la lluna és gran, ja ho comprenc. Per això les autoritats sanitàries (aquí, les autoritats les votem, recordin), s'esgargamellen per apel·lar als valors de la responsabilitat col·lectiva tant per a les mesures passives (limitacions de moviment, sobretot), com les actives (higiene, ús de mascareta, vacunació). Efectivament, com en la sida, el problema no només el pot tenir vostè, cosa que justificaria menys intervencionisme de l'administració, sinó, conscientment o inconscient, el perjudici que vostè pot fer als altres per la malaltia mateixa, i la mort, i pel col·lapse dels hospitals, donat el tipus d'increment geomètric de la seva expansió.
Sens dubte, hi ha una gradació de mesures a prendre, d'acord amb els llocs i el moment de la transmissió. I per això se n'han anat prenent diverses. Recordo com els que criticaven l'excessiva duresa dels primers confinaments després la reclamaven en circumstàncies de menys risc, i viceversa. Perquè l'efecte més important de la pandèmia, a banda del de la salut, afecta l'economia (amb sectors d'alta vulnerabilitat) que, contra els alegres profetes del decreixement i altres somnis humits dels que tenen plaça fixa, serveix per generar els recursos a partir dels quals mengem, ens vestim, o ens curen O sigui, vivim. La difícil gestió d'aquesta intersecció (o la seva inflamació, també s'ha de dir) té conseqüències no poc importants, com hem vist en part aquests dies a Madrid.
Sigui com sigui, soc dels que pensen que cal promoure aquesta responsabilitat col·lectiva i, malgrat tot, sancionar els que s'ho salten. ¿Que provoca situacions de casuística opinable? D'acord, apel·lem al sentit comú quan se'n tramitin les al·legacions. ¿Que veiem atacats els nostres drets i llibertats? Sens dubte, perquè hem prioritzat el dret a la salut de tothom i a la llibertat que genera no saber-se amenaçat per determinades actituds (sabent, a més, que les restriccions són temporals). ¿Que els estats (i els seus succedanis, com les autonomies) aprofiten les mesures excepcionals per incrementar el control als ciutadans? M'imagino que el que ho diu no té un mòbil, oi? ¿Que és emprenyador i volem que s'acabi? Doncs sí, i precisament per això cal ser estricte. La paciència és la mare de la ciència.
¿Què en podem aprendre, mentre tant? Doncs se m'acut que, sobretot, a jerarquitzar també nosaltres, com quan baixen els ingressos en una família. No ho podem fer tot, ni tot el que fèiem, i segurament aquesta sigui l'única manera de sortir-nos-en. I valorar, en canvi, el que sí que podem fer, que acostumen a ser moltes coses. És a dir, deixar de ser criatures. Tot això, esclar, sense oblidar el que diuen els cursis, i ara no m'engeguin: que la llibertat que compta és la interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada