Bisbes novells

 

Quan haguem rigut del tot, ens haguem saciat de morbo, haguem tret tots els nostres tòpics episcopals a passejar —jo el primer, que no som de pedra— i retornem al nostre hemisferi cerebral fred i calculador, ens n'adonarem que la renúncia del bisbe Novell amaga, almenys, un repte important: hi haurà dues seus vacants (Solsona i Terrassa) i una amb prelat dimitit (Girona). El que estigui pensant en això, i no en les gracietes o les revenges que el personatge s'ha guanyat a pols (també fredes, que és com s'han de presentar), enganxarà a tots els altres amb els deures per fer.

Els que hi entenen diuen que no s'han de buscar lògiques, en aquests temes, que l'elecció de bisbes surt de vegades per on menys t'ho esperes. Però cobrir aquestes tres seus revelarà, si hi és, quina és l'estratègia de l'actual papat respecte les diòcesis catalanes. El primer que voldrà evitar, suposo, és repetir un risc com el que ha esclatat. Però el gran objectiu, si les coses es fan com s'han de fer, hauria de ser estrictament pastoral. El joc d'escacs no serà impermeable del tot als equilibris, segurament. Entre ells, els més polítics. De les seus citades, el biaix de dos dels cessants els podríem anomenar "conservador" i també dos d'ells (el de sempre, interseccionant), amb simpaties explícites al bloc independentista, si bé tots dos han fet explícita també la necessitat d'un cert replegament, els últims mesos. Fora de la Santa Seu, i parlant de mitrats, caldrà també estar atent a l'elecció del nou abat de Montserrat.

Aviat hi haurà canvis, doncs, al capdavant de tres diòcesis, almenys. Si alguna cosa de fons en podem treure de l'espectacle d'aquests dies, em sembla, és una reflexió sobre de quina manera l'Església és percebuda pel poble al qual diu servir (compte: no els feligresos i prou). Salvant les distàncies, passa com amb els negacionistes del virus que acaben emmalaltint (o morint) de covid. Els catòlics més genuins, més característics o més tòpics, són percebuts com a guardians d'una moral que la vida s'encarrega de qüestionar als seus morros. Especialment, en moral sexual, que no és precisament cap tema que entusiasmi Jesús a l'Evangeli, pel que sembla. Una cosa que podríem començar a fer, per exemple, és llegir el llibre digital (i gratuït) que en Josep Lligadas va penjar fa poc a la xarxa sobre aquesta qüestió.

El sexe dels àngels

Però, tot i la moral sexual catòlica és un bon símptoma del que vull dir, no ho és pas tot, ni molt menys. Encara acabaríem discutint sobre el sexe dels àngels. No ho és tot ni per frenar la important davallada de l'Església Catòlica com a referent a la nostra societat ni per transformar-la en una bona eina per transmetre i fer possible la Bona Nova a la Tarraconsense, almenys. Fins i tot el papa Benet XVI, a qui molts contraposen a Francesc, per bé i per mal, va captar molt bé cap on anaven als trets quan es va empescar el famós Atri dels Gentils. El món, aquest món ple de pecats i ateus, ha de tenir lloc al nostre temple. I viceversa. I si Ratzinger el va centrar en el món de la cultura, cosa que em sembla magnífica, la pudor de xais de Bergoglio crec que ens anima a estrendre'l pertot.

No, no podem anar de nets pel món. Haurem de fer pudor. Ja ho diu Jesús, ¿quin sentit tindria oferir el Regne als nets, als que ja són bons? No. La nostra Església, "els nostres", són els pecadors i les prostitutes. Les epifanies que hem de descobrir són als afores. Allò que fa un ateu, allò que diu un pecador, aquella vida perduda: allà hi ha Déu, ens diu el Crist. No en la rectitud. Jo hi afegiria: també on hi ha desequilibrats, joguines trencades, amors incorrectes.

Així que ja veurem com i amb quin bàcul proposen que caminem enmig d'un món estrany al nostre llenguatge i allunyat cada dia més de la nostra tradició, però enmig del qual hi ha encara el Regne i la seva promesa, i Jesús ressuscitat, que clamen per fer-se presents. I ho hauran de fer —amb això acabo— més enllà dels bisbes novells que ens triïn. El repte ens interpel·la a tots. Quan acabem de riure.