La segregació funerària

Ja em sap greu ser la nota discordant de l'aparent unanimitat amb la qual s'ha rebut el document La dignitat en les atencions funeràries a Catalunya, elaborat pel Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya i presentat fa pocs dies a Barcelona. Els seus impulsors recomanen posar més atenció en les pràctiques funeràries de les tradicions religioses presents al nostre país, especialment les minoritàries, arran de les dificultats que han trobat durant la pandèmia. Dificultats, sobretot, per la lentitud i el poc abast en la dotació de cementiris als municipis de Catalunya que puguin admetre inhumacions segons el costum o preceptes d'aquestes confessions. Especialment, com es va veure a l'acte de presentació, la musulmana. Una referència ineludible és la Guia que la Direcció General d'Afers Religiosos va publicar el 2018 i, l'altra, un estudi anterior d'Ariadna Solé i Jordi Moreras (aquest, membre de l'esmentat Consell i coordinador del document del qual parlava), publicat pel Departament de Cultura el 2004.

La meva discrepància no prové exactament del document, ni del Consell, que ha fet la seva feina, sinó de la recepció acrítica que n'ha fet el Govern de la Generalitat assumint-lo com a propi sense entrar en més consideracions. És a dir, si hi ha dificultats, seria bo que analitzéssim quines són i proposéssim mesures concretes per resoldre-les. Un pla, en definitiva. Perquè ¿quins són en realitat els entrebancs que fan que els municipis catalans (que tenen les competències en serveis funeraris) no disposin de prou espai als cementiris per aquests rituals? Siguem pràctics: de metres quadrats i de cost. I siguem sincers: si els practicants d'aquestes religions fossin pocs (com ho eren als anys noranta, quan se signen els acords amb les comunitats religioses no catòliques), només tindríem un problema de cost. Però el creixement de la immigració nord-africana que ha tingut Catalunya en el que portem del segle ha fet que la població musulmana creixi exponencialment. I, amb els requeriments que disposa la seva tradició (compte, no pas l'Alcorà), és impossible d'atendre.

Els documents que he citat recomanen als ajuntaments acordar amb les comunitats islàmiques de cada municipi l'adaptació aquests requeriments per fer front al problema de l'espai i del cost (donat que la població musulmana a Catalunya acostuma a tenir unes rendes molt baixes). Doncs bé, un dels objectius del pla inexistent que hauria d'haver impulsat la Generalitat podria consistir en negociar aquests canvis a escala nacional. I un altre objectiu, òbviament, podria ser dotar els municipis amb més implantació de musulmans dels recursos suficients per a la transformació de part dels cementiris per poder-hi encabir espais per a la inhumació canònica de musulmans (i de les altres confessions, esclar, de passada).

Perquè aquí s'està reproduint el que ha estat un tret habitual de la Generalitat cap els ajuntaments. Jo regulo, jo disposo, jo et renyo, però tu pagues. I tu tens els problemes, esclar, quan n'hi ha. Amb les comunitats musulmanes quan no veuen satisfetes les seves demandes i amb el conjunt de ciutadans quan no entenen que es discriminin recursos públics (encara que sigui només en forma d'espai) en funció de la confessió religiosa del difunt.

¿A favor de la segregació?

Però hi ha una segona qüestió, per mi més profunda i greu. És la que dona per bo que hi hagi segregació religiosa als cementiris públics quan es recomanen espais diferenciats si les confessions així ho reclamen. D'entrada, no respon a cap precepte fonamental de cap religió, ni es desprèn dels seus llibres sagrats. Almenys en el cas de l'islam. És més: amb el temps i l'evolució territorial dels musulmans arreu del món, s'han anat modificant i adaptant. Sembla com si llancéssim la tovallola en la confiança amb el ple desenvolupament de l'islam en una societat democràtica i laica com la nostra. Segur que va ser un avenç que es dotés un espai per jueus als cementiris de Les Corts (1900) o Sant Andreu (1956). O que s'erigís el que va ser durant molts anys l'únic cementiri musulmà a Saragossa per enterrar soldats del bàndol nacional després de la Guerra. Però avui trobaríem anacrònic, per exemple, que es mantingués el "cementiri dels espiritistes" en el qual s'hi enterraven els protestants i tots els que creien que no mereixien sepultura catòlica a la meva ciutat fins fa ben poques dècades.

Aquesta em sembla una pregunta pertinent. Una pregunta madura. Si no ens cansem mai de lluitar contra les segregacions religioses, o de nacionalitat i gènere, a les polítiques democràtiques que engeguem des de les nostres institucions, inclosa la Generalitat, i a tot arreu ¿per què donem per bona la segregació als difunts? ¿Realment és més digne? ¿No es pot compatibilitzar tota la resta de preceptes que no presenten cap problema irresoluble com aquest?

Perquè una cosa és el respecte a les tradicions religioses i els seus rituals com a part de la dignitat humana, dignitat que s'allarga un cop mort, i una altra que les circumstàncies obliguin a revisar-ne les formes per fer-les més adaptables. Repte que l'islam, com qualsevol altra religió madura i responsable, i duradora, pot assumir perfectament. Sempre i qual deixem de tractar els seus fidels com a criatures, com a estranys "intocables" o qualsevol altre ésser amb el qual no suportem tenir al costat ni tan sols quan anem a Can Pistraus.

Foto: Acte de presentació del document | Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya