Immigració: menys plorera

 

Un dels grans temes de les properes dècades, en països com el nostre, serà la immigració. Més que ara. Si la població espanyola, i europea, manté el ritme actual de creixement vegetatiu i d’esperança de vida, algú haurà de fer les feines que les màquines encara no poden fer i algú haurà de finançar les pensions que les màquines encara no paguen. De fet, això ja està passant i haurà de continuar passant o això no s’aguanta. 

La pregunta és si els països europeus aguanten més immigració, però. El repte precisa de polítiques més clares cap a l’exterior, més ordre. Convenis per ajustar demanda i oferta, per exemple, o evitar l’ús de la immigració il·legal com a arma “diplomàtica”, com hem vist últimament que feia el Marroc, o ajudar a desenvolupar les economies d’origen. I també més clares cap a l’interior, també més ordre. Deixar clars els límits de l’estat de dret, intervenir per al repartiment més equitatiu dels escolars immigrats, conjugar la diversitat cultural i religiosa amb el respecte a la pròpia tradició. Res que no sapiguem i, desgraciadament, cap mesura prou definitiva per allunyar els fantasmes de l’extrema dreta, que en liderarà la resistència, sense oferir cap alternativa. Almenys tinguessin més fills…

No estic massa segur que els discursos i les accions ben intencionades de part de la societat, també força provinents de l’Església catòlica, de vegades amb el pes de la mala consciència de l’home blanc, hi ajuden gaire. No parlo de les imprescindibles iniciatives d’acompanyament i escolarització, per exemple, sinó de les inconscients proclames d’un “món sense fronteres”, d’una acollida sense límits i, en realitat, sense política migratòria. Intencions que, per més inri, culpen les democràcies occidentals de la mort al mar dels immigrants que expulsen règims autoritaris de l’Àfrica i l’Orient Mitjà. No sé si les conseqüències d’aquesta actitud incrementen la solidaritat amb les víctimes, com pretenen, o la por al caos que alimenta els esmentats fantasmes. Em temo que passa més això últim.

Als d’aquí i als d’allà, sobretot a les classes més baixes en tots dos casos, ens convé més ordre i menys sentimentalisme. Perquè amb ordre (a la feina, als serveis públics, a la “batalla cultural”) ens podrem plantejar altres objectius maslowianament menys bàsics i més nobles. I perquè molts desconfiem de la coartada sentimental dels blancs, ja em disculparan. S’adreça més al narcisisme de quedar bé que no la de resoldre problemes. I els que se’n volen aprofitar ho saben i hi compten, com bé sap Mohammed V.

Article publicat a Foc Nou (gener 2022)