Els cristians no són independentistes

O, almenys, no ho són la majoria. Això és el que es desprèn de totes les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya que creuen dades sobre la identitat religiosa i la simpatia pel sí o pel no a la independència, tots aquests anys de procés fins ara. I la proporció de nos va pujant més que a la mitjana de Catalunya, on la posició contrària també és la majoritària.

Ara ha fet cinc anys de les votacions de les dues “lleis de desconnexió”, on una justeta majoria parlamentària va excedir les seves potestats per deixar sense efecte l’Estatut i la Constitució al nostre país (inclosos els seus drets fonamentals). I del simulacre de referèndum, tres setmanes més tard, que pretenia donar legitimitat a aquest atemptat antidemocràtic. Potser s’escau fer una mirada al que ha passat al si de l’Església catòlica després d’aquests esdeveniments. I fer-ho en un context on els principals impulsors del procés ja no dissimulen les intencions inicials de preservació del poder a qualsevol preu i de sotmetiment de l’adversari intern, després de l’escandalosa ensarronada que han inflingit als pobres ciutadans que se’ls van creure.

D’una banda, hi ha la minoria independentista que, així com passava a la resta de la societat catalana, venia molt crescuda. Especialment, a causa de la pretesa superioritat moral dels presumptes objectius del procés (la llibertat del país, per exemple) i del que es creu innocent tot i haver-se saltat la llei davant els nassos de tothom, cosa que implicava una acusació indirecta de contraris a la llibertat, a Catalunya i al sumsum corda els que s’oposessin a l’independentisme. En el context catòlic s’hi va afegir el pretès aval de la Doctrina Social de l’Església a l’autodeterminació… sense advertir que el dret internacional vigent exclou casos com el català com a subjectes de l’autodeterminació. Les veritats a mitges són pitjors que les mentides. Per aquesta raó, sobretot, ningú al Vaticà va moure un sol dit per “la causa”, tot i els diners i esforços que s’hi van esmerçar.

Però el flanc d’aquesta minoria, avui m’imagino que un pèl avergonyida, no va ser només el teòric. Amos de centres de treball cristians obligant els seus treballadors a fer “vaga”, amb amenaces reals o velades. Capellans fent el teatre que resaven mentre comptaven vots del simulacre de referèndum (ara penso que segurament fan comèdia sempre, quan resen). Exhibició d’estelades als campanars i façanes. Sermons i pregàries animant a la causa. En fi, mil anècdotes que els de la majoria no independentista va haver de suportar estoicament consicent que un dia o un altre la tempesta s’acabaria. També n’hi ha hagut, però, que ha viscut com un drama personal la identificació de part de l’Església amb l’independentisme.

Les 400 sotanes

I el got que va fer vessar el vas, més enllà d’algunes desafortunades declaracions episcopals (també minoritàries i després clarament contradides pels seus emissors), va ser la corrua de quatre-cents capellans i algunes monges (això sí, per separat i sense laics) que van signar manifestos avalant aquest procés. Algun d’ells, enredat, es pensava que signava “pel diàleg”, tot s’ha de dir. El fet d’aquesta intervenció d’uns pocs centenars de clergues tan directa a la vida política, com si estiguéssim a les guerres carlines, és excepcional: ni la fam, ni els sense sostre, per exemple, àmbits en els que hi ha tanta gent d’Església lluitant al peu del canó, han tingut mai aquest recolzament.

De l’altra banda, és obvi que els no independentistes no han fet tant de soroll. De fet, encara avui molts es neguen a fer declaracions en un mitjà com aquest quan se’ls demana l’opinió sobre aquests anys, segons m’ha fet saber la directora. El camí de la prudència a la por és ple d’aquests silencis espessos i els que hem parlat obertament sobre aquesta qüestió, com ara, coneixem molts testimonis d’aquests silencis que se’ns han adreçat.

No n’hi ha per menys veient, sobretot, les faves que s’ha emportat el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, tant pel seu paper proactiu a la recerca de solucions pactades, el seu dia i amb tota discreció, com pel seu prurit de fer de l’Església el lloc de trobada que ha de ser i no el lloc d’exclusió de ningú. A més de cartes als diaris i maledicències diverses, el cardenal va rebre una sonora esbroncada de l’aleshores president Puigdemont en acabar la missa pels atemptats de 2017. I en temps de Torra, l’aleshores conseller Aragonès va córrer a posar-li una multa per excés d’aforament en una missa (cosa que era mentida) o a proclamar als quatre vents una campanya contra les immatriculacions. De cap de les dues coses se’n coneix cap resultat, per cert.

I ara, què?

Ara farà vuit anys que mossèn Salvador Pié-Ninot, mirant Itàlia, advertia en un article a La Vanguardia, al·ludint a la causa independentista, contra la temptació de fer de l’Església el lloc de les “causes justes” (al marge de si creiem que ho són o no), una tendència que allà s’ha anomenat l’"integralisme". La ratlla entre religió i política, com va advertir Lluís Duch, és borrosa i sempre ho serà. Tot i així, goso afegir que fer entrar l’Església en disputes polítiques (en aquest cas, com hem acabat veient, d’una simple lluita pel poder dels seus protagonistes) contribueix tant a la desnaturalització de l’Església com a l’antipolítica. I a la sacralització de les seves causes. Així ens va. Començant per Itàlia.

I ara què? Sospito que el desè aniversari dels fets de setembre i octubre de 2017 vindrà més aviat del que ens sembla i tot encara quedarà més lluny, segurament més desdibuixat. Políticament, espero que haurem sortit d’aquest atzucac, que haurem fet els passos que calen per afrontar els problemes de veritat que tenim als morros i que fèiem veure que no vèiem, durant el procés. Per afrontar-los, em temo, caldrà més unitat, més comú denominador, menys cordons sanitaris i més ganes de pencar. Segurament, contra el que demanen els perniciosos, més oblit i més perdó. Començant per mi, ho reconec. I des de l’Església, el que podem fer: ser testimoni de la reconciliació entre germans, l’àmbit de trobada dels que ens ignorem (o ens odiem). La confiança en la vida humana després d’aquesta devastació cívica. Ben bé, un miracle, ja ho sé. O sigui que, Senyor, ajuda’ns que això és lo teu.