Moral de microscopi

 

Ja sé que està mal vist, però cada dia estic més en contra d’anar a l’arrel del problema i em sento més partidari de les reformes epidèrmiques. Molts enginyers, informàtics, metges, coachs, moralistes i avantguardistes proclamen el contrari, amb l’anuència dels benpensants. Efectivament: si hi ha un problema estructural sembla més lògic resoldre’l prioritàriament davant de les seves conseqüències. Però els pobres usuaris de tots aquests gremis que hem hagut de patir l’espera de l’adveniment sabem de què va, en realitat: demores, agreujaments, costos d’oportunitat… perquè quan arribi la versió definitiva (que per cert caldrà modificar en poc temps), sigui incompatible amb els sistemes elèctrics, programari, costums i altres especificacions que s’hauran sacrificat impunement i sense avís.

Els canvis que s’estalvien l’arrogància de la “solució final” (que, ja dic, sempre és provisional), que van fent-se a poc a poc i amb bona lletra, sempre m’han semblat preferibles, digueu-me socialdemòcrata o altres insults. Resolen problemes més aviat, acostumen a ser més duradors, eviten estridències i s’assumeixen millor pels curtets com jo. Valgui això per les andròmines tecnològiques, per les idees brillants dels adamistes (brillen per poc usades) i, sobretot, pels nous corrents morals, que s’han comprat un microscopi.

Efectivament, el lema de l’onada moralitzadora que vivim en aquesta tercera dècada del segle té la teoria que per combatre els nous pecats capitals “s’ha d'anar a l’arrel” del problema, o no seran erradicats (santa innocència). Dos d’aquests pecats serien el racisme i el masclisme. Compte: no pretenc frivolitzar, ben al contrari. Que puguem considerar el masclisme i el racisme pecats contemporanis és un avenç indiscutible que compensa la ignomínia de la subjugació de les dones i pel color de la pell. Vol dir que aquestes discriminacions són inadmissibles i les seves conseqüències doloses, perseguibles penalment. Si són “pecat” és perquè hi ha un acord previ, un prejudici (dels bons) que ens vincula com a comunitat. La seva transgressió, doncs, ens hi desvincula.

Que això sigui un avenç no vol dir que, com tota moral, no tingui els seus problemes casuístics. Per això, la vella moral catòlica tenia un reguitzell d’exemples qualificats des de pecats mortals a pecats venials, amb les seves subsegüents penitències. I, per sort, en la majoria dels casos, capacitat d’absolució. De vegades em sembla que el microscopi citat fila massa prim i veu pecats mortals en simples badades venials. Jo no dic que el micromasclisme i el microracisme no existeixin ni que no siguin nocius. El que penso és que no es pot matar tot el que és gras i que situar qualsevol indici al mateix sac em sembla, sobretot, poc eficient.

Per exemple: dir que una mala mirada, o estar-se uns dies de morros, com sostenen alguns, és similar a la violència contra les dones fa un flac favor a qui la pateix, que rep agressions de veres. O dir racista a qui se li escapa “moro” o “negre” quan parla, en el fons, està suavitzant el racisme palpable.

Parlar amb els dimonis

Però encara hi ha algun problema habitual més. Per fer-se fortes, les morals tendeixen a imposar la seva idea d’home (o dona) ideal, immaculat, mirant de no deixar cap escletxa. I, esclar, som persones precisament per la nostra incapacitat de perfecció, també moral. D’això, la murrieria del vell catolicisme també ho tenia resolt: Sense possibilitat del mal, sense albergar “el pecat” de forma latent, tampoc hi ha possibilitat del bé, o de virtut. Sense barreja no hi ha vida. Només es corromp allò que viu.

Tots els confessors i els psiquiatres saben que, per anar bé, un dia o un altre haurem de parlar cara a cara amb els nostres dimonis. En primer lloc, serà bo reconèixer que els tenim. En segon lloc, caldrà admetre que de vegades només podem aspirar a lligar-los curt per la via del simulacre simbòlic, per exemple, com diria que passa amb la violència i l’esport. 

I, per últim, també haurem d’acceptar que hi haurem de conviure, que són a la nostra vida quotidiana, barrejats entre les nostres angelicals prendes. Fins i tot entre els nostres valors més alts: el mateix antimasclisme o antiracisme se’n poden veure afectats, contradient-se. És més, aquesta barreja ens ajuda a no perdre de vista altres coses que, sense els dimoniets emprenyadors, no veuríem. Cert: el masclisme i el racisme són dolents, però tenir en compte les diferències sexuals i racials ens ha d’ajudar a comprendre millor l’heterogeneïtat del món on vivim. Per això sovint és tan difícil fixar el límit. I per això, marcar-lo amb retolador gruixut, té el risc de situar gent “normal” al bàndol dels “dolents”, fins que es cansin, i trenquin el consens moral que, com ja dic, tant de bé ens ha fet.

Article publicat a la web de la revista Valors.