Perquè els qui no hi veuen, hi vegin

Jn 9,1-41 *

Ja ho dèiem la setmana passada. Aquests fragments de l’Evangeli de Joan que llegim aquesta Quaresma, a més de ser uns textos molt ben fets, ens presenten, almenys, dues coses. Una, que Jesús ho trastoca tot, de dalt a baix: el pecat no és el que diuen, la llei moral és al servei de les persones i no al revés i els que diuen guardar-la i respectar-la són acusats en nom de Déu. I dues: que un fet concret esdevé símbol. En aquest cas, la curació d’un cec serveix per anunciar la llum del món. 

La dicotomia entre els “cecs que hi veuen” davant els que no són cecs i estan ofuscats és recorrent. Recordeu que Èdip comprèn el que li passa quan li arrenquen els ulls. Com li passa a Gloucester al drama de Shakespeare, que amb els ulls buidats acaba guiant el rei Lear. Aquí, Jesús, però, el cura, en primer lloc. I ho fa contra la moral establerta. En primer lloc, perquè ho fa en dia festiu, que era sagrat (per cert, hi ha diverses curacions fetes en dissabte i aquest serà un retret del seu judici). Segon, perquè ho fa amb la saliva, que en els temps antics, com altres fluxes i elements corporals (suor, sang, semen, ungles, cabells) eren considerats connexions sagrades entre els déus i els homes. I, per últim, perquè la ceguesa era considerada fruit del pecat. Ben bé com no fa massa passava amb els malalts de sida, o encara passa amb els alcohòlics, per exemple. Jesús afirma rotundament que la malaltia no és fruit del pecat i retorna com un boomerang duríssim l’acusació als que així ho afirmin: «Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs».

Podríem dir, doncs, que Jesús inverteix la sacralitat. Lo sagrat és curar, en primer lloc. Bé, doncs, això sí que és sagrat i passa per davant de tot. Les formes del sagrat són, en tot cas, un vehicle, no un fi. I, curant-lo, fent-li veure, simbòlicament obrim també els ulls. «Mentre sóc al món, soc la llum del món», diu també Jesús.

En aquests temps de pandèmia vam veure com n’era, d’important, la cura. Amb més o menys encert, tots vam entendre que era el primer i que, si calia, havíem d'esmerçar recursos, temps, la nostra mobilitat i els nostres hàbits a atendre els malalts. El que indica l’Evangeli, doncs, és que això del Regne passa en primer lloc per aquí. Però, en segon lloc, anuncia que fer-ne prioritat a les nostres vides “obre els ulls”, és a dir, ofereix la perspectiva de Déu, identificat aquí amb la llum. «Soc la llum del món».

Fa uns mesos llegia un reportatge a Catalunya Religió sobre unes monges prop del santuari de Terrades que han dedicat la seva vida a atendre i tractar malalts del VIH, de la sida. Una d’elles ho resumia molt bé: “ells són el Senyor”. No estic massa segur que ho tinguem clar, això, començant per mi. Per això, els escèptics que escoltaven Jesús en aquesta escena li pregunten: «¿És que nosaltres també som cecs?». Doncs potser sí.

* Aquest és el tercer de quatre comentaris a l'evangeli de cada diumenge, que llegeixo avui al programa Creure Avui, a TV Mataró.