Tradició, identitat, comunitat

 A Lluís Hugas, in memoriam

És curiós com, potser amb la idea de semblar modern, potser perquè tot plegat no deixa de ser un desarrelament en tota regla, els moviments secessionistes que hem vist últimament (Escòcia del Regne Unit, el Regne Unit d’Europa, Catalunya d’Espanya i, ai, ara sembla que toca Alemanya, també d’Europa) n’ha quedat bastant al marge la cultura popular i tradicional. Per sort, esclar, perquè ara li estaríem cantant les absoltes. Tot el contrari, un grup com The Tyets incorpora ara uns compassos de sardana en un hit i redescobrim, encara que sigui per un moment, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Potser m’ho sembla a mi, però noto algun reviscolament de tradicions curioses que es venen com a espectacles únics, experiències per a joves urbanites. Les festes majors fan de les figures i els seus rituals el centre. I sembla que les processons i les romeries mantenen una bona salut. Ho celebro. A veure si hi podem sumar més elements que sobreviuen com poden des de la premodernitat a la secularització extrema postmoderna d’avui.

Entre d’altres coses, mantenir la cultura tradicional i popular em sembla rellevant perquè respon a tres neguits contemporanis en els quals anem una mica perduts i marejats. Tres neguits, sigui dit de pas, que omplen (em temo) les urnes de vots d’extrema dreta arreu d’Europa, per exemple, i que una canalització correcta i asumida per la majoria (espero) podria atenuar. Són tres: el de la tradició, el de la identitat, i el de la comunitat.

“Tradició”, deia Gustav Mahler, “no és adorar les cendres, sinó preservar el foc”. Tradició és el que ens ve d’antic, tant és de quan, i encara ens fa falta, encara ens diu coses. Potser no les mateixes, però ens en diu. I, sobretot que, passant per nosaltres, escalfant-nos i il·luminant-nos, passem als que ens segueixen. En aquest llarg procés d’acumulació de coneixements, experiències i contradiccions humanes, algú ha pensat que val la pena avisar els que venen. En forma, esclar, de rituals, que és com els humans funcionem, més que de teories (mot que prové d’allà mateix que déu), que queden molt amunt. Respectem, doncs, el saber del que ens han precedit, gaudim-lo a fons si no ens ho volem perdre, vivim-lo, i comencem a preparar-nos per traspassar-lo. Això és tradició. Els rituals, les danses, els espectacles, les cançons, els correlats de la roda del temps són aquí per això. Per rellegir-los en veu alta, per fer-los útils ara i avui, per avisar que la vida va en sèrio als qui encara no ho han entrat a l’edat d’experimentar-ho.

Qui som nosaltres?

La cultura popular i tradicional és enormement polièdrica. El que és costum on visc potser no ho és al poble del costat. O ho hem copiat “a la nostra manera”. Com que l’execució d’aquests rituals és forçosament visible, crea identitat. Identitat és el que veuen “els altres” i, per tant, aquesta línia tan entranyable com perillosa que delimita el “nosaltres”. Una de les funcions de la festa, per exemple, és traçar aquesta línia. Per això, de vegades, crea tensions internes. ¿És la cultura popular autòctona el lloc acotat als que han vingut de fora (i tota la vida tractarem de forasters)? ¿És la cultura popular d’aquests forasters un folklorisme que tolerem precisament perquè ens diferencia, perquè tracta “els altres” com a exòtics? ¿Hi ha estratègies de ruptura creativa d’aquesta línia o són una quimera romàntica? Sigui com sigui, el ritual ens recorda sensiblement el lloc d’on som, indestriablement. Activa un sentiment de pertinença inalienable que recorda (i alhora mira de protegir-nos-en) la nostra condició nòmada, com agrada dir a Rafael Argullol. 

Un altre savi, Lluís Duch, sostenia que “estranger” és tot aquell que no comparteix els implícits d’una comunitat. Tot seguit recordava l’imperatiu evangèlic d’acollir els estrangers (Mt 25, 35). Els implícits que sovint costa d’advertir de la família política, per exemple, com tants d’altres. Els explícits (la llengua, la bandera, les institucions) són insuficients per designar una comunitat. I els rituals són el símbol que tenim més a mà d’aquests implícits. La cultura popular exigeix la participació de la comunitat. No és un espectacle: fins i tot qui sembla que fa d’espectador hi està participant. No hi ha actors, pròpiament, ni gairebé professionals, i tota singularitat queda condicionada al conjunt. Ha de funcionar tot un engranatge complex perquè existeixi. Aquest engranatge és la comunitat i el seu dia a dia, sobretot. Els que ens venen a les botigues i els qui trobem a la cua, els amics i saludats i, especialment, els vistos. Aquells que quan els trobem en una ciutat llunyana, tot i que mai no els hem saludat, els hi diem “tu ets del meu poble, oi?” La comunitat, la gent. I on hi ha gent, per definició, hi ha conflicte. De gustos, de classe, d’ideologia, d’interessos, del que vulgueu. On hi ha gent hi ha diversitat i la cultura popular, lluny d’amagar-la, funciona si l’expressa (de vegades, per compensar-la, com al Carnaval). 

En el fons, la cultura popular respon a aquesta impossibilitat de viure harmoniosament amb els altres. I mira de fer-hi alguna cosa: explicant com se n’ha sortit (tradició), buscant punts en comú (identitat) i fent-hi actuar els que, aquí i ara, anem fent el que podem (comunitat). I tot això no sabrem mai com agrair-ho a persones tan generoses i sàvies com el mataroní Lluís Hugas, que ens acaba de deixar amb la flama a la mà més nòmades que mai.

Article publicat a la web de la revista Valors.

L'Àlvaro i en Queralt s'embruten

No votaré ERC. No em va fer cap gràcia la seva estúpida irresponsabilitat en tota l'etapa del Procés i no me'n fa cap, tampoc, que ara facin com si res no hagués passat. A més, jo ja tinc el vot decidit des de fa dècades. Però això no treu que em semblin desproporcionades i injustes les crítiques que han rebut l'advocat Joan Queralt i el periodista Francesc-Marc Àlvaro quan s'ha sabut que seran candidats independents a les llistes d'ERC a les properes eleccions generals, al Senat i el Congrés, respectivament. Crítiques a les xarxes, esclar, al carrer ningú en parla. 

Segurament tenen raó els que diuen que nodrir la política de tertulians diu molt poc a favor de les tertúlies i dels partits que els fitxen, incapaços de fer pedrera o de buscar al món dels professionals i intel·lectuals menys mediàtics les aportacions més oportunes. Però, deixant això a banda, a mi em sembla bé, d'entrada, que de tant en tant recordem que la política ens inclou a tots, no només als entesos i, molt menys, a això que en diuen "classe política" (quina expressió tan dolenta i tan significativa). Que a la política, que té un component teatral imprescindible, tant compta l'actor com l'espectador. I que l'espectador pot fer d'actor i enviar l'actor a fer d'espectador. O, com en aquelles performances enyorades de la Fura dels Baus (o les cercaviles), les dues coses alhora. Jo, quan algú es passa el dia dient què no li agrada "dels polítics", o dels partits, sempre li dic "ah, doncs posa-t'hi tu". Òbviament, de les excuses que em responen se'n desprèn que el principal problema de la nostra democràcia, creieu-me, és la mandra de practicar-la.

Soc lector ocasional de Francesc-Marc Àlvaro i molt escàs espectador de Joan Queralt. Em pot agradar més o menys el que diuen, i va a dies. Una de les coses que passa amb els tertulians és que se'ls posa de seguida cara de mestre tites. Com que és un dels signes dels temps, també, tot se'ns omple d'opinadors. Així que, si vols dir alguna cosa original, encara se te'n posa més, la cara, de mestre tites. No sé si us passa, però jo, a tots aquests, els diria, també "apa, fes-ho tu, a veure com t'apanyes". Perquè les coses, vistes de lluny, totes són fàcils. Però fer política, comptar amb factors explícits i els implícits, navegar entre l'interès general, el de tants i tants sectors, el del partit i el teu, atipar-se de petons dels teus, i de ganivetades dels teus, també, preveure els ulls de poll, conviure amb els pitjors insults i oprobis, tenir la família emprenyada de no veure't, obrir-se pas a la selva de la burocràcia, tocar poder, sí, però segurament ben poc i el poc que toques té riscos d'intoxicació... i tot i així mirar de tenir el cap clar, en fi, no ho és gens.

O sigui que caure als "cants de sirena" de la política sabent tot això, segurament cobrant menys, em sembla valent, necessari, oportú (i gens oportunista). I la cura d'humilitat que hauran de fer en veure que hi ha més prosa que poesia (tot i que ja s'ho deuen imaginar), molt benvinguda. No els votaré, però no em passa ni més remotament pel cap criticar-los per haver-se embrutat les mans. Ja era hora. Ara, que no facin com Ponç Pilat. Sort.