L'Àlvaro i en Queralt s'embruten

No votaré ERC. No em va fer cap gràcia la seva estúpida irresponsabilitat en tota l'etapa del Procés i no me'n fa cap, tampoc, que ara facin com si res no hagués passat. A més, jo ja tinc el vot decidit des de fa dècades. Però això no treu que em semblin desproporcionades i injustes les crítiques que han rebut l'advocat Joan Queralt i el periodista Francesc-Marc Àlvaro quan s'ha sabut que seran candidats independents a les llistes d'ERC a les properes eleccions generals, al Senat i el Congrés, respectivament. Crítiques a les xarxes, esclar, al carrer ningú en parla. 

Segurament tenen raó els que diuen que nodrir la política de tertulians diu molt poc a favor de les tertúlies i dels partits que els fitxen, incapaços de fer pedrera o de buscar al món dels professionals i intel·lectuals menys mediàtics les aportacions més oportunes. Però, deixant això a banda, a mi em sembla bé, d'entrada, que de tant en tant recordem que la política ens inclou a tots, no només als entesos i, molt menys, a això que en diuen "classe política" (quina expressió tan dolenta i tan significativa). Que a la política, que té un component teatral imprescindible, tant compta l'actor com l'espectador. I que l'espectador pot fer d'actor i enviar l'actor a fer d'espectador. O, com en aquelles performances enyorades de la Fura dels Baus (o les cercaviles), les dues coses alhora. Jo, quan algú es passa el dia dient què no li agrada "dels polítics", o dels partits, sempre li dic "ah, doncs posa-t'hi tu". Òbviament, de les excuses que em responen se'n desprèn que el principal problema de la nostra democràcia, creieu-me, és la mandra de practicar-la.

Soc lector ocasional de Francesc-Marc Àlvaro i molt escàs espectador de Joan Queralt. Em pot agradar més o menys el que diuen, i va a dies. Una de les coses que passa amb els tertulians és que se'ls posa de seguida cara de mestre tites. Com que és un dels signes dels temps, també, tot se'ns omple d'opinadors. Així que, si vols dir alguna cosa original, encara se te'n posa més, la cara, de mestre tites. No sé si us passa, però jo, a tots aquests, els diria, també "apa, fes-ho tu, a veure com t'apanyes". Perquè les coses, vistes de lluny, totes són fàcils. Però fer política, comptar amb factors explícits i els implícits, navegar entre l'interès general, el de tants i tants sectors, el del partit i el teu, atipar-se de petons dels teus, i de ganivetades dels teus, també, preveure els ulls de poll, conviure amb els pitjors insults i oprobis, tenir la família emprenyada de no veure't, obrir-se pas a la selva de la burocràcia, tocar poder, sí, però segurament ben poc i el poc que toques té riscos d'intoxicació... i tot i així mirar de tenir el cap clar, en fi, no ho és gens.

O sigui que caure als "cants de sirena" de la política sabent tot això, segurament cobrant menys, em sembla valent, necessari, oportú (i gens oportunista). I la cura d'humilitat que hauran de fer en veure que hi ha més prosa que poesia (tot i que ja s'ho deuen imaginar), molt benvinguda. No els votaré, però no em passa ni més remotament pel cap criticar-los per haver-se embrutat les mans. Ja era hora. Ara, que no facin com Ponç Pilat. Sort.