Carrers sense sants

 

De vegades tinc la sensació que ERC s'avorreix, a l'Ajuntament de Mataró. Ja sé que els plens municipals acostumen a ser bastant pesats, i això deu ajudar, però vaig cometre la imprudència de mirar-me un fragment de la sessió del mes de gener per internet, tot contemplant estupefacte la intervenció de la representant del partit esmentat prèvia a la votació de la nova composició de la Comissió del Nomenclàtor mataroní. La Comissió, sigui dit de pas, té persones de gran vàlua i ho faran molt bé. També tenen més paciència que un sant, que és el principal ingredient que cal, em temo, en aquestes reunions.

La regidora independentista demanava que la Comissió estengués la seva activitat a anomenar equipaments, escultures, dependències i altres espais no viaris, cosa que a mi em sembla excessiu (i absurd). Però, per si de cas aquesta feina no acaba d'omplir-los, va aconsellar que es fessin més canvis de noms a l'actual xarxa de carrers. Certament, l'única cosa que ha aconseguit aquest partit, almenys en l'última dècada al consistori local, que jo recordi, és haver canviat el nom d'un anodí borbó per un dels llibres de Plató. Els deu fer gràcia continuar amb el cuento.

No es quedava aquí. Aprofitava, com no pot ser d'altra manera, per demanar quina hauria de ser la nova orientació. Prioritzar la toponímia als noms de persones (criteri que no sé si agrada massa als pobres mataronins que viuen a la Plaça de la Morberia), per exemple, "perquè les persones acaben essent desconegudes per les generacions posteriors". Efectivament, ningú sap a qui es refereix realment el carrer d'en Pujol o el carrer Cristina. I afegia "no té cap sentit fer servir noms que no tenen cap mena de pes a la societat del segle XXI o cap relació amb la ciutat". Em fa pensar amb el passeig Ramon Berenguer o l'avinguda Francesc Macià, sí. Per si la cosa no quedava prou clara, el primer exemple que dona és revelador: "la importància de la religió cristiana" [sic] els referents de la qual "no serien els més importants a la societat actual". La regidora hi afegia esdeveniments bèl·lics, etc. M'ha convençut: cal retirar la plaça Onze de Setembre immediatament. "Té sentit que a Mataró hi hagi tants carrers de persones que no tenen res a veure amb Mataró?" es preguntava la representant nacionalista. I reclamava noms d'esportistes, per exemple, o que canviéssim els noms als carrers Solís i Castaños com aquell qui es canvia els calçotets (deuen tenir pocs votants a aquests carrers).

Fora conyes, no dic que en alguns casos no es pugui fer, sobretot si l'Ajuntament no té feina més urgent o important. Potser en alguns casos fins i tot seria bonic i emprenyar el ciutadà que hi viu tindria tot el sentit. Però el que em preocupa és el to de novolatria i de poc respecte als missatges més o menys entenedors que ens dona la nostra pròpia història local i les seves vicissituds. Hi ha noms liberals relacionats amb les guerres carlistes perquè això explica quin va ser el posicionament de la ciutat en un moment de la seva història, per exemple. N'hi ha que no sabem molt bé a què es refereixen (com la plaça dels Bous), però ens enllacen amb el nom històric. Hi ha algunes capgrossades simpàtiques (fetes per fer emprenyar els forasters, esclar) com posar Miquel Biada a un carrer, una plaça i un institut completament deslligats. Hi ha noms de filòsofs grecs (a proposta de l'estimat Santi Estrany) perquè un dia ens vam sentir molt noucentistes i deutors del passat clàssic. I ja hi haurà noms de "referents actuals" a les traces urbanes que s'obrin en el nostre temps que, contra el que sosté la regidora, encara n'hi ha per obrir en els nous sectors de desenvolupament urbanístic.

I també hi ha noms religiosos, sí. De sants, sobretot. D'una manera o altra, ens parlen també de la nostra història: del tipus de preocupacions dels nostres avantpassats, que es poden descobrir sabent quin patronatge amaguen aquestes devocions. O dels antics emplaçaments de convents (plaça de les Tereses, per exemple). És a dir, en primer lloc, parlen de nosaltres i de la nostra història. Del gruix d'una ciutat de dos mil anys que vol dialogar amb el seu passat a l'hora de viure el present, sense complexos. Però, en segon lloc, parlen del llegat cultural més rellevant que té la nostra cultura (sí, Mataró és Occident) que, malgrat el que li pugui semblar a la senyora regidora, encara serveix molts i molts mataronins per relacionar-se amb la dimensió transcendent i individual de les persones. Molts més que el nombre de votants d'ERC, per cert. Són referents actuals, a més, doncs.

No descobrim res, així, quan darrere una suposada ben intencionada iniciativa de "modernitzar" el nomenclàtor s'hi amaga sense massa embuts l'objectiu d'esborrar el conjunt de tradicions que ha configurat el que som, començant per la tradició catòlica, com si encara fóssim a les trifulques del segle XIX. No és només que esborrar les petjades d'aquesta tradició als nostres carrers i places emmudeix les aportacions intel·lectuals, emancipatòries o senzillament històriques implícites als personatges o fets recordats. És que el que no entenen, em sembla, és la importància de les narratives religioses de casa nostra per cultivar aquesta dimensió intrínseca dels éssers humans. Per això la menyspreen.

Millor el carrer Maradona que el carrer de Sant Bru, es veu. Contra el gruix de la ciutat del palimpsest (com diu l'urbanista Manuel de Torres del Mataró històric), la banalitat adamista i anti intel·lectual Republicana de Catalunya.

Article publicat a la web de Capgròs