Això s'hauria de fer a l'escola

 

Des de sempre, quan he assistit a alguna reunió o alguna conferència on el ponent creu que a societat s’ha de “sensibilitzar” del tema que està tractant, invariablement algú aixeca la mà i proposa que el tema es tracti “a l’escola”. Com que representa que els adults ja estem contaminats i fets malbé, argumenten, amb l’assentiment de tothom, que almenys la canalla pugi “sensibilitzada”. Si de tot el que he sentit a la meva vida que s’ha de tractar a l’escola n’haguessin fet només una classe no hi hauria hagut temps per fer el que han de fer, en realitat, les escoles. O potser sí que ho fan i d’aquí els resultats de PISA, ves a saber.

Però no és del nostre sistema educatiu, que vull parlar. Ignoro completament cap on cal portar-lo, cosa que sembla que tothom ja sap perfectament. El que vull fer notar, precisament en aquesta revista, és que entre les innombrables coses que hem delegat a l’escola hi destaca la dels valors morals. Paral·lelament a la crisi d’autoritat que viuen les nostres “estructures d’acollida”, com n’anomenava Lluís Duch, li demanem a una d’elles, l’escolar, que mantingui la flama de l’autoritat moral. Que hi prohibeixin els mòbils. Que posin al dia els nostres fills del complicadíssim (almenys per mi) mapa de sexualitats possibles. Que aprenguin hàbits saludables. Que, a la vigília de l’apocalipsi, aprenguin com el catecisme quins són els mals que els adults reprimim, i de vegades no gaire: el canvi del clima, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, el militarisme. I el nou marc mental, la nova “sensibilitat” que les seves ànimes càndides encara poden lluir. I conjuntament amb tots els valors positius, el català. Que, com tothom sap, és l’idioma que els bons han de salvar. A mi em sembla que Rousseau estaria eufòric.

Jo, que anava als escolapis, sempre els agrairé que no ens fessin sermons. Si algú en volia, esclar, sempre podia anar on se'n fan, que és a missa. Tampoc diria que aquell fos un model educatiu a imitar, en general, però l’escepticisme sermonejador, potser cansats de dècades de practicar-lo sense massa èxit, sí que em sembla una bona idea. Mirem, de fet, què diuen les últimes enquestes sobre les preferències ideològiques dels segments més joves i veurem com hi creixen els valors contraris als esmentats, sobretot entre els nois. Tinc la intuïció que, tant la unanimitat benpensant tant de l’escola com dels corrents dominants als mitjans convencionals, més aviat repel·len joves, que necessiten també referents de ruptura. Sense els quals mai seran adults, de fet. I que el missatge a “sensibilitzar” sigui tan compacte, tan poc porós (sempre alerta amb els micromasclismes i microracismes, per exemple), els animi a acostar-se a les posicions exactament contràries. A mi em fan pensar amb els punks o els heavys de quan era petit, amb la diferència que vivíem en una transició de pensament dominant.

Deia que al cistell de les bones causes sovint s’hi col·loca la llengua. El català com a valor moral. No sé si li fa cap bé. En alguns ambients, el català és la llengua d’ells. Dels mestres, dels polítics, de TV3. Dels independentistes. La llengua dels que la defensen com un valor moral, obviant-ne totes les altres característiques: la seva utilitat, el seu prestigi, la seva tradició, però també les “coses dolentes” que s’hi poden fer… Fa un parell d’anys, un humorista jove de Palamós, Raül Roco, mostrava molt bé a les xarxes aquesta dicotomia imitant les seves mestres a classe. No sé on li vaig sentir dir que mai parlava en català i que, quan ho feia, no li sortia bé. Però les imitacions són excel·lents i l’expressió lingüística, perfecta. Ara, un altre humorista de Mataró, que es fa dir Wiz Problema, triomfa a les xarxes i en algunes sales alternatives comparant desenfadadament com es prenen una mateixa situació persones tòpiques del lloc on viu d’acord amb els seus orígens: catalans, gambians, equatorians, marroquins o gitanos. El català que fa servir (gairebé només quan imita catalans) és també molt acceptable, però no deixa de ser, alhora, cosa d’altres. No sé fins a quin punt la moralització, el caràcter bàsicament de lluita i resistència que s’ha atorgat al català, hi ha contribuït, a banda dels factors que sempre s’esmenten. I que aquest posat de la Lliga del Bon Mot que ens agafa quan una causa ens sembla justa potser ens l’hauríem de repensar. Els adults, no només els mestres, certament, tenim la responsabilitat de la transmissió moral. Però, esclar, l’autoritat moral s’obté amb el que fas i no pas amb el que dius. Sovint, el que dius substitueix hipòcritament el que no fas. I es veu d’una hora lluny.

* article publicat a la web de la revista Valors.