Perú i pregària

Tornant del Perú

Ahir al vespre vaig veure QA que fa uns dies qua ha arribat, junt amb altres mataronins, d’Ayaviri, una ciutat a les muntanyes del Perú el bisbe de la qual és mataroní. Aquesta casualitat ha permès d’establir-hi llaços fecunds, i em parla de l’èxit obtingut pels projectes que s’han finançat a través de l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol amb subvenció de l’Ajuntament i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Famílies que es guanyen la vida gràcies a un tractor o altres elements i que es permeten una vida més digna que molts altres compatriotes. Estan preocupats per la marxa del bisbe cap a les valls, per motius de salut, i de la continuïtat dels projectes inciats per la seva tasca pastoral. En QA em parla del Perú, en general, que han aprofitat per visitar. Diu que l’ha deprimit i que creu que no se’n sortiran. Curiosament, la mateixa visió pessimista que, de refiló, explica avui l’escriptor Jaime Bayly a El País Semanal, de passada, tot parlant de Miami en un article molt ben escrit, per cert.

Diu en QA que se’n va a Bolonya unes dies més, es veu que el bitllet li va costar 2 euros. No sé com s’ho fa, però fidel al seu esperit aventurer, i sempre amb nas per trobar el més barat de tot, té un ritme de viatges al·lucinant i trepidant. Encara ha trobat temps, però, per fer-me alguns suggeriments per e-mail sobre temes municipals que, diu, dilluns em trobaré al meu correu quan arribi al despatx. Gràcies.

:

Quan va fer 60 anys li vaig escriure això: "Els propers deu, vint o trenta anys me l'imagino com aquell corredor veterà de maratons que sempre ens admira. Mentre nosaltres ens queixarem de les nostres febleses, malalties o pobreses, aquest corredor de fons exhibirà de nou les seves forces, les seves fibres, desafiant els temps en aquest llarg viatge. Un viatge al millor d'ell mateix."

Preguem

:

De fet, me’l vaig trobar sortint de missa a Sant Josep. El conjunt de parroquians allí reunits, del primer a l’últim, vam pregar per aquells que són perseguits per la seva orientació sexual. Us asseguro que no era una missa progre (ja no en fan). De fet, fora dels mitjans de comunicació, i amb declaracions de paios de l’estil del bisbe de Mondoñedo (la diòcesi natal de Franco), no tinc massa la sensació d’haver notat, a l’Església que he viscut jo almenys, un ambient contrari a l’homosexualitat ni a molts d’aquests temes de moral sexual que van tan bé per animar les tertúlies de Tele 5. Més aviat, hi he trobat actituds que van des de la indiferència (amb certa hipocresia, això sí) a l’acolliment més sincer. Bo i així, m’ha agradat que recordem amb estimació i companyia els que són perseguits, insultats, parodiats, menystinguts a causa de la seva sexualitat. I com que això no sortirà a cap diari, m’apresso a escriure-ho aquí.

: