Envia’m un àngel que sigui com tu

Dies intensos. Diumenge al migdia, mentre sóc a la Festa de la Rosa del PSC, la meva mare em truca per dir-me que la meva àvia, sogra seva, s’està morint. Ara va de veres. Sort dels mòbils, penso. Al cap d’una hora més o menys aconsegueixo marxar d’allà fins la residència on era. Però arribo massa tard, el metge ja ha certificat la defunció i torno amb els meus pares a Mataró. No per previsible, que ho era certament, es torna indiferent. En primer lloc, per aquesta sensació que se t’escapa, irreversiblement, algú que estimes i que t’estima, que mai no has demostrat prou aquest vincle. I que aquest amor, gràcies a tu, s’ha transmès més enllà de tu mateix, en les persones que ara més estimes. En segon lloc, perquè se t’escapa també tot el seu món, desdibuixat, entre divertit i misteriós, un pèl caòtic, ple de paraules en desús que tant t’agraden (com "petricó"), d’històries el fil de les quals es perd amb facilitat, de radical llibertat i respecte, de saber popular i invencions. I en tercer lloc perquè, de nou, et toca de prop la Vella Dama, que t’anirà visitant fins que sigui a tu que se t’emporti. Ho notes, notes que t’ha visitat, per com et mira la gent, per com et parla (just el que tu fas quan visita els altres). I perquè hi penses, perquè et sents acollit per la litúrgia i el cerimonial tan perfecte (però amb tanta mala fama) com el mortuori.
:
De nou, així, els funerals on se’t reclama i que, davant la delicadesa i senzillesa del P. Joan Herrero, no has de fer res més que recolzar-lo, llegint amb dignitat l’epístola paulina als cristians de Corint. Al cementiri retrobes la intimitat amb les ànimes, el lloc on reposa el record i on voldràs tornar per veure si els morts et diuen res de pendent, o per explicar-los com van les coses. Sovint penso que no seran els morts, sinó potser un àngel, un "àngel que sigui com tu", que un dia, com en l’Evangeli que ens llegia el P. Herrero fa una estona, em preguntarà "Per què busqueu entre els morts aquell que és viu?" (Lc 24, 5).