Elogi del mestratge

D'acord amb el post d'avui de JS, sé que em llegeix perquè té por que si, enlloc de fer una ullada al weblog, em truca per saber què penso, em cregui que m'empaita sexualment. Es veu que li passa igual amb en RR. Bé, com diria un bon fenici, tot depèn de l'oferta... (és broma, no t'excitis).

:

Però en tot cas una de les coses que crec que han fet créixer les tecnologies de la comunicació és precisament la necessitat de comunicació. I, en fi, en general crec que per bé, almenys per aquests quatre pirats que obrim blogs. (Benvinguda AF; benvingut AD).

:

Descobreixo de mica en mica, a més d'alguns pecats reconeguts (exhibicionisme, imprudència, etc.), algun ús més que jo faig d'aquests invents, i és la transmissió d'informació o, més aviat, que necessito explicar a qui sigui, ni que sigui el ciberespai, que he descobert alguna cosa. Ingènuament, quasi de forma infantil, encara em meravella aprendre coses, descobrir alguna mirada, assenyalar algun vici. Com diuen de Màrio Cabré quan va haver acabat la feina amb Ava Gardner, ho he d'explicar a tothom. Hi ha alguna cosa de petulància (observo en els ulls la mirada dels altres dient "mira-te'l el seciències de pacotilla") però també de recerca de complicitat. No pot ser que només em pugui interessar a mi.

:

En el fons, no dic res de massa original. Quan repasso les meves idees, els meus gustos, les meves fòbies, sempre ho he d'agrair a algú, sempre m'ha vingut rebut, transmès. Ens costa d'acceptar-ho, en aquests temps d'idealització de l'espontaneïtat i de meyspreu per la feina docent, però necessitem mestres. Necessitem qui, amb la seva presència i amb dosis de saviesa, de retopades, de correccions, d'encontres i desencontres, de conversa, de respecte, ens transporti pels primers camins de la nostra vida.

:

He dit respecte, sí. Si sabéssim que aquests mestres llegeixen el que escrivim, potser ens hi miraríem més i segurament no penjaríem alguna de les tonteries que diem. Sens dubte, si haguéssim respectat més els nostres mestres, no ens penediríem tant d'aventures precoces o, almenys, de no haver-hi portat la xarxa ("Quan siguis gran te'n penediràs" deien els més savis). Però també els hem d'agrair que hi fossin quan els neguem, quan prenem el camí contrari, quan els blasmem, quan ens fiem més de la nostra intuïció que de la seva experiència. Sabien que la vida, en el fons, és un camí de retorn. I en el retorn els retrobem.

:

Valguin les reflexions d'aquest weblog com un discretíssim homenatge als mestres que, a banda de recórrer a ells imaginàriament (què pensaria d'això? què diria davant d'aquest fet? com resoldria aquest conflicte?), ens han llegat la passió pel descobriment, l'exaltació del nou i l'enamorament del vell, que diria J.V.Foix.