A propòsit del 12 d'octubre (o replicant Radó)

No vull parlar-ne gaire, perquè és un tema que tampoc m'apassiona (i que com que és políticament incorrecte, ja se sap...), però a rel del comentari d'en Ramon Radó al seu weblog amb data 11.10.2004, i com que no he pogut penjar-li un comentari, m'agradaria dir el següent:

1. Respecte a la polèmica per la presència d'un soldat de la División Azul a la desfilada de demà, al costat d'un altre de la Divisió Leclerc que alliberà París dels nazis, he de fer notar el fet altament simbòlic que la República torni a l'Exèrcit (i la Generalitat, el president de la qual fins ara se n'havia auto-exclòs). I que hi torni en forma de reconciliació, de l'abraçada de dues persones vives, de les dues espanyes que ja n'estan fartes de partir el cor de la gent. Fa uns dies, el mateix Radó ens obsequiava amb una bonica reflexió sobre el perdó. Bé, demà és un dia per posar-la en pràctica. (Ei, la comparació amb lo d'ETA suposo que és una broma macabra, no? Aquests assassins no tenen res a veure amb el conflicte civil...).
2. Respecte a les desfilades militars i l'Exèrcit, algun dia caldrà parlar-ne. Certament, a Catalunya l'Exèrcit ha fet una bona campanya de màrketing: no existeix. Però aquesta "entrada a l'armari" (seguint el símil de Radó) és tan absurda com injusta. Als catalans representa que no ens agraden els exèrcits, ni els militars, ni res d'això... però vivim protegits com reis i ens permetem de tant en tant opinar sobre política internacional. Bé, els exèrcits (per quan un d'europeu?) són una peça fonamental per tot aquell que, a més d'opinar, vulgui intervenir en el puzzle del món. I jo, que el món no m'agrada en moltes coses, sí que vull un exèrcit i, a poder ser, una mica més eficaç (ep! això vol dir car).
3. I respecte a la Festa Nacional (és com es diu, que tampoc m'agrada massa, la diada del 12 d'Octubre... però no li digueu més Festa de la Hispanitat ni de la Raça, això ja no se celebra! Nacional, almenys, alguns ho traduïm per Cívica), crec que també partim de tòpics una mica sobats. Dir que el descobriment d'Amèrica fou un genocidi és una temeritat. Jo sempre he cregut que es tracta d'una aventura nacional (per alguns cívica, per alguns altres, d'avarícia...) que, té la gràcia, per primera vegada potser, de buscar més enllà. Més enllà de les pròpies fronteres, de l'espai conegut, de les seguretats de l'Imperi, dels dominis de la llengua, de la Nació... Espanya és en tant que surt, i no que es tanca; en tant que s'exposa i no que es protegeix. La idea que Espanya és (una nació?) per fer, que mai no estarà prou acabada (no és un debat molt actual/federal/europeu, aquest?). Amb totes les seves mancances i ombres -que també n'hi ha, és clar-, el resultat, per mi, va ser més positiu que negatiu. Els espanyols, a banda de tot el que s'explica, també hi van portar la fi dels sacrificis humans, a més d'una sèrie d'aportacions valuosíssimes en el respecte a la dignitat humana. Només per això, i contra l'apropiació nacional-feixista d'aquest símbol, crec que val la pena de celebrar-lo, de recuperar-lo, de reinterpretar-lo, de deconstruir-lo (Au revoire, Derrida).

BIBLIOGRAFIA

• Xavier Rubert de Ventós, El laberinto de la Hispanidad. Ed. Planeta, Barcelona, 1987.