La mort | el civisme

Dos articles diferents han sortit avui i els vull recomanar, el primer, a El Punt, d'Anna Maria Solanes Jiménez, diplomada d'infermeria de l'Hospital Sant Jaume de Calella i coordinadora d'un grup de dol d'ajuda mútua de la Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, anomenat, anomenat "Puc parlar de la mort?". Fragments:

• "Portem un ritme de vida establert on mai tenim temps de res i on utilitzem la major part de les nostres energies a treballar i a aconseguir comoditats materials i superficials. Hem creat una societat que influeix negativament en la presa de consciència d'allò tan evident com és la mort ja que, no valora, fins i tot, rebutja el fet de poder pensar sobre el significat de la vida i de la mort. Ens costa acceptar la idea de que som mortals, fràgils i vulnerables.. Com a conseqüència, podem observar conductes individuals i col·lectives que detecten clarament que la mort per nosaltres és un tabú."
• "Quan arriba una inevitable experiència de mort, fa que l'enfrontament amb aquesta es converteixi en una experiència molt negativa i brutal per a la persona. "
• "Per poder fer front a la mort, a les situacions de pèrdua i posar fi a aquesta ombra que contamina el concepte de mort, es necessita primer la presa de consciència del problema, que és la inevitable por a la mort. Després, una reflexió personal sobre un mateix, i sobre el sentit de la seva vida ja que reflexionant sobre la vida és reflexionar indirectament sobre la pròpia mort. Cal aprendre a viure per comprendre la mort."
• "I per últim, és necessari que aprenguem a viure. El poder trobar un sentit a la vida i, per tant, un sentit a la nostra mort ens ajuda a comprendre, a treure'ns la por, a viure millor i a estar més preparats per morir".

Cajas de cartón vacías junto a un contenedor de basuras en la calle de Trafalgar, en Barcelona . Foto: FERRAN NADEU

El segon té a veure amb això que parlo darrerament tant: del civisme. Me n'ha fet adonar en Carles Fernàndez. L'escriu Joan Barril a El Periódico. Fragments:

• "En este mismo periódico se publicó la angustiosa historia de una pareja residente en un principal que había cambiado de casa harta del hedor de excrementos y vómitos que se acumulaban en su calle de la Ribera."
• "Lo que sabemos, sin embargo, es que la culpa siempre la tienen los otros y que el bien común es algo que viene dado por la Administración. En las ciudades se ha perdido el hábito de contribuir a que las cosas estén en orden. La señora que se quejaba de las plantas y los matorrales que afeaban su casa asistía cada día a un paisaje de abandono, pero según ella la solución sólo podía provenir del ayuntamiento, jamás de su propia voluntad de adecentar con sus propias manos aquel rincón. Entre el pequeño esfuerzo personal y la espera de la brigada municipal, la señora prefirió no hacer nada."
• "La cultura de lo limpio continúa asociada al acto de limpiar y no a la virtud de no ensuciar. Será tal vez porque el acto de limpiar corresponde a los profesionales mientras que en eso de ensuciar es difícil encontrar un ciudadano que pueda tirar la primera piedra. En las ciudades se produce ese extraño fenómeno social de creer que estamos solos y que la Administración nos tiene olvidados."