El dinar

Només unes ratlles per corroborar que el dinar que he compartit amb una sèrie de blogaires mataronins ha estat molt agradable. Érem els germans Radó (primera conclusió: han d'escriure més sovint, si de cas, que ho facin a trossos), l'Aina i en Joan, la Mª Carme (segona: jo i ella érem els veterans, sniff...), en Cesc, la Judith i en Jesús, en Joan Safont i l'Eloi (el molt murri, fins avui no ens ha dit que escriu un blog, maquíssim). Tercera conclusió: a veure si ens veiem més sovint (quan tornes de Londres, Cesc?; i tu, Eloi, quan tornes de Dinamarca? No sé.. potser m'animo i el sopar el faig jo, a casa). Quarta conclusió: A veure si arrepleguem algú més la propera vegada.

:

Només interromput per un funeral al que he hagut d'anar (la mort ràpida, fugissera, intempestiva, propera, incòmoda, la mort real que ens limita la felicitat i a la qual, ai las, encara li haurem d'agrair que ens recordi que tot, ben bé tot, no ho podem), el dinar ha estat una manera molt agradable de posar al dia les nostres coses, fer una mica de relacions i confidències i... ves per on, veure la cara dels qui anem compartint lectures mútues (amb alguna benvinguda del ciberespai).

:

Em quedo amb dues suavíssimes recomanacions: Una, no cal que vagi matxacant amb això de les visites (caram, és que no m'ho acabo de creure). Bé. Dues: Vale ja de tant copiar versos i recitar la Bíblia, que semblo un testimoni de Jehovà (osti, és que veig que ningú en diu res i jo em trobo que ho han escrit per mi, i, en fi, ho vull compartir...): Bé, també.