Aquest migdia hi ha hagut l'acte central del PSC a Mataró per la campanya del "sí" al referèndum de la Constitució Europea. Hi han intervingut tant l'Alcalde, Joan Antoni Baron, com l'eurodiputada Maria Badia i la Vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre. Anant cap a l'acte, amb els diputats Manuel Mas i Consol Prados que també ens acompanyaven, hem pogut comprovar la popularitat i l'interès que desperta l'exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Amb els companys de la JSC, després de l'acte, comentàvem que ja tenim a dins el cuquet de la campanya, aquesta emoció del contacte directe amb els electors i la creixent expectativa sobre els resultats. L'acte ha anat molt bé (cal felicitar-ne la Montse López i altres persones que hi tenien la responsabilitat) i hem pogut conèixer, durant una hora ben bé, força més arguments que ahir a favor del text constitucional.
:
Per cert, avui en Miquel Iceta explica al seu blog força coses més sobre el debat constitucional, i recull links de molts arguments concrets. Allà també s'hi transcriu un editorial de La Vanguardia contra el posicionament de Rouco y sus hermanos al respecte del tractat. recomanable.
:
De la premsa d'avui
:
En destaco tres coses. Una: La lentitud. Una interessant entrevista d'Ima Sanchís a Carl Honoré (La Vaguardia-Revista), periodista anglès que ha publicat recentment a Espanya el llibre Elogio de la Lentitud (RBA). Honoré diu que "vivimos en un estado constante de hiperestimulación e hiperactividad que nos resta capacidad de gozo, de disfrutar de la vida, de acceder al placer que uno puede hallar en su trabajo, en las relaciones humanas o en la comida" i que "en vez de pensar en profundidad, ahora gravitamos de manera instintiva hacia el sonido más cercano". Té raó. I segurament es deu tractar de l'enlluernament de la necessitat per culminar el desig que no ens deixa lloc per al goig de treballar-lo i gaudir-ne. Parla, entre d'altres exemples de la seva proposta, del tantra sexual (que diuen que està tan de moda); curiosament, l'últim que me'n va parlar, elogiosament per cert, va ser un capellà. Ep. Va dir que parlava d'oïdes.
:
De tota manera, com sempre que em parlen de mètodes per a les sensacions, em queda el regust de pensar que, malgrat tot, no deixen de ser mètodes. Que hi falta substància. Com si les relacions humanes s'avalúessin exclusivament des de les sensacions, o des de les condicions. Per posar un exemple: el dia que em torturin, preferiria que no fossin lents.
:
Dues: La identitat. L'article d'avui de Quim Monzó a La Vanguardia-Magazine. Es diu "Nuestra identidad" i el tema central parteix de la propera obertura d'un geriàtric per homosexuals, a Berlín ("de los parques temáticos a los geriátricos temáticos" ironitza). Però, com diu, l'única identitat que tenim no és tan sols la sexual, de manera que, de començar axí, caldrà anar fent subdivisions, com ara drogaaddictes (pels quals també anuncien un geriàtric a Rotterdam) els aficionats als escacs o els seguidors de Frank Sinatra, i anant-los combinant. És obvi que el tema de fons, o almenys el que a mi m'ha fet pensar, rau en la dificultat de separar les persones d'acord amb la identitat, que és una qüestió molt complexa, bàsicament feta d'eleccions personals. Ara que parlen de l'Europa dels Pobles, alguns, i que a mi em sona a l'Europa de les Identitats, val a pena una mica de repàs de ciutadania i llibertat. Que algú li expliqui a Ibarretxe.
:
I tres: Barceló. Amb motiu de la fira d'Arco, El País Semanal aprofita per recuperar les obres que l'artista Miquel Barceló (Felanitx, 1957) ha fet per al diari. Una mica d'autobombo. Però tant és, tant la descripció de les obres, com les seves notes de fa pocs dies, amb unes fotos magnífiques (pecsa d'una tonyina, matança del porc, treball al taller...) ens acosten de forma sublim al món apassionant del meu artista preferit. La peça d'El País a l'Arco d'enguany, també de Barceló, és senzillament fantàstica i inquietant. Hi ha una ceba, un parell de vasos i un crani (objectes ja coneguts en el seu imaginari), que han estat dibuixades a tinta i cremades al foc. Els forats negres (com els cóssos de les seves places de braus, com les sopes, com els cràters) fan por però també atrauen. Són el vertigen, no sabem si de vida o de mort, no sabem tampoc a quin temps ens portaran. No hi ha color, només els traços gairebé escuplits, i l'acció del fum sobre el paper, que els intensifica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada