En aquest número de Valors (febrer 2005) he escrit sobre una escultura pública que hi ha a Mataró i d la que tothom em pregunta "I què vol dir...?".
:
La nova creu de terme
:
El 1986, dos artistes van fer una de les propostes artístiques més interessants i innovadores que he vist mai a Mataró. Una escultura efímera, feta de línies de ferro vermelles entrellaçades, era col·locada en algun espai emblemàtic durant uns dies. L'escultura va passejar-se, crec, per diverses places de vàries ciutats fins més o menys l'any 1988, que tornà a Mataró. La van posar davant l'Ajuntament, i aquelles línies entraven i sortien de les portes, finestres i balcons de la Casa Gran amb un atreviment i una força inusitades. L'espai era guixat per una mena de grafitti, o d'estela de bengala que no s'apaga, que aconseguia transformar l'entorn en la veritable escultura. Potser per primera vegada repassàvem façanes velles. Com a J.V. Foix, ens enamorava el vell, però ens exaltava el nou. Nosaltres hi transitàvem i respiràvem un aire tallat per aquella presència que transformava la perspectiva habitual dels nostres dies.
:
Deu anys més tard de la seva creació, més o menys, els ferros van recuperar-se per instal·lar-se definitivament a l'alsehores flamant Plaça Itàlia, aquella rotonda que milers de cotxes envolten diàriament bé per anar al Mataró Parc, bé per sortir cap a Barcelona, bé per entrar a Mataró. Sembla més petita i s'ha fet una mica velleta. La seva fúria roja ja no travessa cases consistorials ni palauets burgesos. Però els infants que van al darerre dels cotxes imaginen que poden guixar l'aire, que poden coronar la gespa, tenen un suspir de l'ànima abans d'endinsar-se al trànsit dels carrers o el tràfic de sensacions de la gran superfície. Avui marca l'entrada o sortida de la ciutat, la nova creu de terme, un somni fet a batzegades, de rectes trencades, però d'un roig intens. Com la sang. Com la passió. Com el cor.
_______________________________
"Matarona" (1986), escultura de Jordi Cuyàs i Jaume Simon, Plaça França. Mataró.
Deu anys més tard de la seva creació, més o menys, els ferros van recuperar-se per instal·lar-se definitivament a l'alsehores flamant Plaça Itàlia, aquella rotonda que milers de cotxes envolten diàriament bé per anar al Mataró Parc, bé per sortir cap a Barcelona, bé per entrar a Mataró. Sembla més petita i s'ha fet una mica velleta. La seva fúria roja ja no travessa cases consistorials ni palauets burgesos. Però els infants que van al darerre dels cotxes imaginen que poden guixar l'aire, que poden coronar la gespa, tenen un suspir de l'ànima abans d'endinsar-se al trànsit dels carrers o el tràfic de sensacions de la gran superfície. Avui marca l'entrada o sortida de la ciutat, la nova creu de terme, un somni fet a batzegades, de rectes trencades, però d'un roig intens. Com la sang. Com la passió. Com el cor.
_______________________________
"Matarona" (1986), escultura de Jordi Cuyàs i Jaume Simon, Plaça França. Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada