Pàgines

dissabte, d’agost 27, 2005

Fins a l'ennuec

Cinto i altres viatgers
:
Ahir, al setmanari mataroní Capgròs publicaven una nova entrega de weblogs, en aquest cas dedicat al meu admirat Cinto Amat (com que sempre li faig la pilota, m'ho torna, però de lectura obligatòria són tots els seus posts, en sèrio). També ho han publicat a l'edició digital, junt amb altres bloggers locals (ja sabeu que Mataró té un bon planter, a veure si en poden treure més), en una secció que vaig tenir l'honor d'iniciar (és el que té ser tan xerrameca). Diu coses que estan molt bé, a l'entrevista (bé, al blog també, ara per exemple ha enllestit una minisèrie del tema dels drets històrics que riu-te'n dels experts). Diu coses com: "Envejo els blogs que són capaços de suggerir molt amb breus llambregades". Osti, jo també. No sé quan n'aprendré... O "és sorprenent com s’estableixen relacions personals que d’altra manera no s’haurien produït". Em fa pensar quels que no som usuaris del Messenger o dels xats estem descobrint tot un món, tota una manera de relacionar-se. Sospito que caldrà també pensar en una mena de normes socials per compensar una certa desinhibició... També diu que va "començar a fer-lo, modestament però pensant que era una bona manera de treure coses que penses i que quasi sempre queden al calaix, mental o psíquic". I m'hi sento novament identificat. Ara, com he dit altres vegades, aquest senyor és un descobriment, una constatació que la gent que té coses interessants a dir sovint és la que calla més. I els blogs, per sort, poden "arrencar paraules al silenci".
:
Al mateix número hi ha un breu reportatge de l'anada d'un amic i company meu, en Pedro Martínez, Pedrito pels col·legues, al Camí de Santiago, en una secció de viatges. Més o menys com va fer la Mª Carme Maltas. Parlant de viatges, segueixo alguns posts que són més o menys la revitalització d'un gènere. En Joan Safont, que ha anat a Cambodja i Vietnam, en Joan Salicrú, que va anar a Cuba amb en Sergio Ruiz (collonut, això d'anar amb fotògraf...) en Miguel Guillén, amb la seva Odissea particular, la Judith i en Jesús amb un intensíssim periple pel Japó, en Manel Mas a la seva eterna i estimada Itàlia (que l'ha convertit de l'estoïcisme a l'epicureisme) o un blogger de l'Eixample, l'Albert de la Hoz, que hem coincidit en alguns comments, que ha anat a l'Amazones. I molts més que em deixo. La blogosfera n'és plena i hi ha cròniques (o fotos) força interessants.
:
Per cert, avui comença la Festa del barri de Cirera (aquest matí, com cada any, he coincid¡dit amb la caravana de cotxes) i capgros.com ha tingut l'encert d'encarregar les cròniques a Miguel Gillén, un altre descobriment de la blogosfera... (A la foto, el passatge del Torrent d la Pólvora, un dels llocs curiosos del barri, foto grafiat fa uns dies)
:
Dilluns torno a la feina i no us vull avorrir amb els tòpics respecte a les sensacions que tinc, m'imagino que més o menys com tothom. Cap dels objectius pràctics que m'havia proposat ha estat complert del tot. Però n'estic prou satisfet.
:
Poemes d'agost - XXIV
:
Al principi.
Tot va ser diàfan, com l'esclat
d'un somriure de nadó.
Encara somrius d'allò més blancament.
:
Al principi. T'amoixava
els cabells, però tu no em veies. perquè
m'amagava el plugim de l'estiu.
T'acaronava de puntetes perquè no em sentissis.
T'enyoro les dents.
;
No vaig saber què era un nas fins que no
en vaig fer caure. del caire mateix.
Davallada.
I vas riure. Vaig ser pessigonya
per uns isntants. Al principi.
:
Encoixinada la caiguda, creus que ets jaç per sempre.
:
Al principi. Vaig beure't
la sentor.
A glopades.
:
Fins a l'ennuec.
Yannick Garcia i Porres, "Fa baixada"a De dalt i de baix, Edicions 62, Barcelona, 2003. p. 19.
Foto: Mark Rothko, White, pink and mustard (1954), Museum Folkwang, Essen.

2 comentaris:

  1. Gràcies, Ramon.M'has fet pujar els colors a la cara...Potser no es tracta tant de dir el que un pensa com d'intentar veure què es el que realment hom pensa, perquè funcionem masa sobre prejudicis i tòpics que ens amaguen la pròpia identitat, la que ja tenim i la que podem anar construint. Sí que és ben bé "guanyar paraules al silenci".

    ResponElimina
  2. Tens raó, bo i qu la identitat qu "volem vendre" al blog, tampoc deu ser exactament la nostra... M'agrada més la traducció que fas de "guanyar" que la que jo feia d'"arrencar".

    ResponElimina