Quadre: Reminiscència arqueològica de l'Àngelus de Millet, de Salvador Dalí (1933-35)
Yannis Behrakis / Reuters (La Vanguardia d'avui).
Oint Ohio Foto: Inauguració del nou temple de l'Església Baptista de Salem a Chicago, el mes passat.
Poemes d'agost -XII
:
- ¿La carne se hizo luz?
¿O la luz se hizo carne?
- Qué más da, es igual.
- No es igual, dice el teólogo Don Baltazar.
- ¡Hay que decidir!
- ¡¡La carne se hizo luz!!
- ¡Herejía!
- No. El Cristo está ahí...
y a mi no me importa
si vino una estrella
o salió de una carpintería de Nazaret.
Él es el único rayo de luz
que hasta ahora ha podidi atravesar
ese muro terrible del Misterio.
Él abrió un boquete,
ha señalado un camino...
Y la esperanza desde que él vino
está ahí bailando alegremente
en las tinieblas cerradas del mundo...
Lo demás se lo dejo a los Teólogos.
:
:
El suplement 'Revista', de La Vanguardia, parlava diumenge en un reportatge de l'eclosió d'una mena de centres comercials a Ohio (EUA) tipus Mataró Parc, perquè ens entenguem, però on l'element atractiu és un temple, normalment dirigit per un pastor en la millor tradició dels tele-predicadors. L'autor, Andy Robinson, explicava que l'objectiu real d'aquests centres és el de dotar el discurs dretà d'una mena de substrat religiós. D'aquesta manera, prevalen tant unes versions molt sui generis de la Bíblia, com una mena de calvinisme postmodern, com l'assimilació de pràctiques de consum de masses sense gaires problemes (riu-te'n dels mercaders del Temple). Així, la participació dels EUA a la Guerra d'Iraq o el desmantellament de les polítiques de protecció social són dos dels elements que obtenen més coartades i, de passada, passen a engruixir la xifra de possibles votants del Partit Republicà. Enquestes recents mostren que la identitat religiosa dels votants pesa més que d'altres (com la racial) que fins ara eren determinants, als Estatut Units, a l'hora d'exercir el sufragi universal.
:
No cal dir que té un relatiu èxit. S'omplen de gent, aquests nous mega-temples. La majoria d'ells són els que anomenen 'reburns' o 'renascuts', un eufemisme per determinar aquells que, com el propi President Bush jr., han abraçat la fe religiosa després d'un temps en què n'estaven allunyats. Aquest allunyament, en alguns casos, coincidia amb una vida més o menys desastrosa (alcoholisme, drogues, banyes, fracassos en molts àmbits, promiscuïtat sexual...) i la nova etapa ha dotat de sentit una vida que segurament veien buida espiritualment (no sé si tan buida de butxaques...).
:
Des d'aquí, no cal dir-ho, això ens sembla a molts una patranya de molt de cuidado. Especialment si un té més aviat poques simpaties per la dreta americana i per una mena de mercantilització de la fe. I hom també esperaria (malgrat que aquests predicadors no són catòlics) que els zeladors de la fe cristiana, tant durs perquè la Teologia de l'Alliberament unia el marxisme amb el cristianisme, sortissin ara a denunciar aquesta burda justificació del capitalisme a través de l'Evangeli. Fins ara, doncs, m'imagino que molts hi estarem d'acord, siguem o no cristians.
:
Però (sempre hi ha un però), proposo que en prenguem nota. No fos cas que les manies ens fessin quedar-nos mirant-ho des de la distància sense besllumar què hi ha al fons, és a dir, quina mena de senyals positius també hi ha en aquest fet. O allò que hauríem d'aprendre els cristians que no som d'aquesta mena (ja no dic progressistes) i que potser l'excés de racionalisme no esn deixa veure les 'raons del cor' que les ràpides de reflexes 'raons del cap' de l'extrema dreta americana (com els anomena Eugenio Trías) ha entès de seguida.
:
N'apunto algunes amb el risc de deixar-me'n i, especialment, amb el risc que la brevetat (bé, no tant...) no permeti de copsar el que vull dir realment.
:
1. El sentit. Òbviament, hi ha una gran demanda de sentit a la nostra societat, que la cultura no acaba de resoldre del tot, més aviat incrementa la distància entre el buit existencial i la plenitud anhelada. O, com diria un budista, entre el món tan ple de coses i el buit de tu mateix. Els viaranys, seriosos o no, hi són. Ja n'hem parlat alguna vegada. Des de les línies del tarot fins el partit del diumenge. Però volem percebre el més enllà, volem endinsar-nos en l'invisible. Un impuls tan antic com la civilització, encara que sigui per acabar reconeixent que el més enllà comença aquí i que l'invisible és dins el visible (o que "la Paraula es fa carn", en la versió greco-cristiana). La crisi dels meta-relats i la crisi de les institucions habitualment prestadores (llegeix's Església) en fa incrementar la varietat d'experiències. Però també els riscos. I, d'altra banda, la pròpia crisi, a parer meu, té molt a veure amb l'absència pudorosa d'elements de sentit en l'aparició de l'Església a la socetat actual.
:
2. La senzillesa lingüística. "Lo demás se lo dejo a los Teólogos" diu León Felipe al poema de més avall. Xerrem massa. Per parlar sobre el que sigui, matisem molt, volem explicar tots els detalls i processos que ens han dut a la reflexió o idea central. Tant, que sovint no sabem quina és aquesta idea central. I utilitzem referències que no sempre són compartides, malgrat que la base sigui un substrat cultural difícilment esborrable. El món de la publicitat, especialment lligat a l'extensió de la televisió i de la cultura d ela imatge, ho té molt més clar. Ho ha de dir tot, sho juga tot, en pocs segons. Aquests predicadors americans també n'han pres nota. "Més val un bon silenci que una allau de paraules" deia Miquel Martí i Pol. L'ús del silenci i de la instrospecció, aquest buit que ens permeti resporar entre tants estímuls, junt amb les cançons o el joc d'imatges i llums. Pura escenografia. Taizé passat pel McDonald's. La conquesta del cor. També crec que els elements de senzillesa lingüística i d'atractiu ambiental, entre el minimalisme i el Barroc, seguint el símil de buit i ple, és un joc que els xerrameques hauríem d'anar a buscar.
:
3. La cultura de masses.
Aquesta experiència d'Ohio pren, a banda del llenguatge, com dea al punt anterior, altres elements típics de l'actual cultura de masses. L'adopció de models de comportament de consum (grans centres, publicitat, etc.) o de comunicació televisiva i interactiva (missatges a mòbils, temples com platós...), en el fons, pretén adaptar-se als usos habituals i assimilats del món actual. No perd temps en buscar-ne de nous. És com si el Sermó de la Muntanya fos ara el Sermó de l'Alcampo (només que, si de cas hi ha d'haver un miracle, potser serà de Dixan i salsitxes enlloc de pans i peixos). Així com al segle XVIII hi havia alguns temples cristians que reproduïen la plaça pública a dins (amb balcons, portes que feien de capelletes, etc...) ara es fan temples com centres comercials i sermons com anuncis. Ja sé que fa riure i que queda poc autèntic. Però, d'autèntic, ho té més que el replegament i el recolliment. Aquest diàleg amentre la fe i la cultura de masses (que Joan Pau II tenia tan ben resolt) també crec que fa una mica de por de posar-s'hi.
:
4. Parlar de la teva vida.
Curiosament, tota aquesta gent no es dedica a parlar del sexe dels àngels o de si hi ha ànima o de qualsevol cosa d'aquestes. No, no. Apliquen aquesta curiosa versió de l'Evangeli a la seva vida, als seus negocis, a la feina, a les seves relacions. No estic gens d'acord amb les conclusions a les quals arriben, òbviament, però demostren una cosa que també s'oblida sovint a les portes d'una església: que allà s'hi va amb la pròpia vida a les espatlles, que res del que passa allà dins és aliè a la teva vida personal.
:
5. La pobresa i la riquesa.
Dins d'aquesta reflexió té un paper importantíssim la relació entre riquesa i pobresa. Ja he dit que la majoria d'aquests pastors pretenen culpar els pobres i posar els rics com a exemple. I, de fet, preteenn disminuir encara més la protecció social de l'Estat. A mi només em semblen encertades dues coses: Una, la idea que el fet de la pobresa és essencial en la reflexió i la pràctica cristiana. I dues, que en primer lloc el que cal és l'apel·lació a la responsabilitat. és clar que jo introduïria en aquesta apel·lació els deures públics de contribuir a establir una xarxa de protecció. Però els dos punts de partida tampoc em semblen malament.
:
6. La dimensió política.
És a dir, l'home té una dimensió espiritual o religiosa, econòmica, de relacions socials, sexual... I també política. L'objectiu d'aquests senyors en tots aquests àmbits són radicalment diferents als meus. Però em sembla bé que no s'obviï que les persones tenim dimensió política i que, per tant, hem de decidir sobre el nostre entorn. Ara hi ha molta gent que li fa fàstic la política com als puritans del segle XIX els feia fàstic el sexe. Pels mateixos motius: barreja d'intencions, impulsos posats en evidència, apel·lació a la puresa. I paradoxalment ha de ser la dreta religiosa, els nous puristes, els que ens posin a l'agenda la política. Només que ells en fan una pura manipulació que és just el que caldria denunciar.
:
7. La conversió.
(M'està quedant un post molt llarg...). El penúltim tema que volia fer notar és el paper que donen a la conversió, a la redempció, a la capacitat de fer un canvi a la vida de les persones. A mi, això, així en genaral, em sembla poc de dretes. Crec que tothom té una altra oportunitat, i que no s'ha d'avergonyir de la vida que ha dut, si no li és satisfactòria. Justament per això, però, seria molt millor que respectessin els processos personals, enlloc d'advertir comminatòriament. Però també en l'Església actual (amb poques comunions i confirmacions) hi ha poques oportunitats d'expressr la voluntat de canvi, de ritualitzar els passos a la vida adulta i responsable.
:
8. El poder.
Entre l'obsesió d'aquesta gent (i dels grups conservadors catòlics espanyols, per exemple) per influir poderosament i l'absolut desinterès dels cristians no conservadors per influir en res crec que caldria trobar un terme mig. Primer, per assimilar que el poder existeix, ens agradi o no. I que si existeix alguna estratègia hi has de tenir. Segon, perquè hi ha moltes maneres d'exercir el poder, i no sempre han de ser barroeres. Tercer, perquè, com hem vist en l'elecció del nou Papa, els més organitzats sempre guanyen. Ja sé que jugar a això amaga molts riscos, que el poder corromp i tal i qual. Però és que em sembla una bajanada que els que no tenen escrúpols sempre manin.
:
Feliç Dia de la Mare de Déu d'Agost!!
:Poemes d'agost -XII
:
- ¿La carne se hizo luz?
¿O la luz se hizo carne?
- Qué más da, es igual.
- No es igual, dice el teólogo Don Baltazar.
- ¡Hay que decidir!
- ¡¡La carne se hizo luz!!
- ¡Herejía!
- No. El Cristo está ahí...
y a mi no me importa
si vino una estrella
o salió de una carpintería de Nazaret.
Él es el único rayo de luz
que hasta ahora ha podidi atravesar
ese muro terrible del Misterio.
Él abrió un boquete,
ha señalado un camino...
Y la esperanza desde que él vino
está ahí bailando alegremente
en las tinieblas cerradas del mundo...
Lo demás se lo dejo a los Teólogos.
:
León Felipe, a "La carne se hizo luz", llibre IV del recull "Oh, ese viejo y roto violín" (1965) publicat a El poeta canta en el viento (Antlogía poética 1920-1966), Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998, p. 253.
Foto: Fragment de l'absis de Sant Climent de Taüll, 1123. (Museu Nacional d'Art de Catalunya)
He quedat petrificat amb la noticia d'aquests nous temples, tot i que era d'esperar, aquí de moment adorem a un Deu pagà, el consum, no l'hi calen iconografies cristianes per definir-lo.
ResponEliminaDespres dels USA anem els europeus, ja hi veig una ermita de pescadors enmig del Mataró Parc.
Sí, tot plegat és una mica enrevessat, però la meva tesi és que això també és una oportunitat... imagina't que aquests tios es prenen fil per randa això de foragitar els mercaders al voltant del temple... "per haver convertit casa meva en una cova de lladres".
ResponElimina