Estatut i emocions | Lope

L'Estatut de les emocions
:

Foto: EFE / Versión en castellano.

Avui n'ha estat el dia, seguint la ressaca d'ahir a la nit (força sms rebuts, de gent del meu Partit i d'altres partits), amb l'article de la Consol, amb el post d'en Joan i l'altre Joan, el pre-post d'en Naya, el d'en Cesc a Anglaterra però encara amb el cor aquí i amb Isidre Molas. Amb en Miquel Iceta (que es mereix això) mostrant-nos la criatura i la seva impecable defensa del nou model de finançament. Amb el meu fill que em pregunta per l'Estatut a primera hora del matí. Amb els que m'he trobat pel carrer, amb una majoria aclaparadora a favor de l'acord, amb uns enquestats a Televisió de Mataró que s'expliquen més bé que els que hem sortit, en nom dels partits, a parlar-hi o a capgros.com. També alguna por pel camí que ara comença, els del PP, despistats, desviant la irritació contra els socialistes (i mentint). Però, sobretot, la idea que ens anem acostant a la Catalunya que volem, responsable, integradora, de persones lliures, reconciliada. I prop també de l'Espanya que volem, federal, lliure, plena d'oportunitats, nació de nacions, complexa com complexa és Catalunya, nació, destí comú irreversible d'identitats diverses que mai, mai, serviran per desunir-nos.

:

Lope en carn viva

:

Ahir a la nit, doncs, mentre els grups parlamentaris arribaven a l'acord que hem comentat, jo assistia a l'estrena de la temporada del Teatre Nacional de Catalunya i de l'estada a Barcelona de l'obra "El castigo sin venganza", escrita per Lope de Vega quan ja era vell, una producció de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic.

:

Magnífiques interpretacions, especialment d'Arturo Querejeta (Duque de Ferrara), a la foto, i de Clara Sanchis (Casandra). I el convenciment que la digressió i el monòleg, i en vers, són camins possibles per anar al gra, per narrar amb exactitud les pulsions interiors i les esquinçades de l'ànima. La peça, que el director Eduardo Vasco va situar a la Itàlia de Mussolini però amb una lloable fidelitat al text, em féu venir al cap les preocupacions clàssiques del teatre, aquest invent dels grecs que serveix de mirall, de canvi de la visió relativa de nosaltres mateixos. Nietzsche i Freud recorrien també als clàssics per parlar, doncs, de la voluntat de poder com a motor anímic, o de la pulsió sexual (en aquesta obra de Lope, un Edip al revés), respectivament. I, sobretot, la tensió entre el que hem de fer ("la honra") i el que ens diu el cor amb tota llibertat. Brandar l'espasa, sí, però que un àngel arribi a l'hora de clavar-la al cor del fill (a l'obra de Lope, el duc mata el seu fill per haver-lo deshonrat amb la seva madrastra, per honor, diu, no per venjança). Camus deia que, en cas de triar, preferia la seva mare a la Justícia. I aquesta és la clau de la veritable condició humana, de la vida front el totalitarisme de tota mena.