Viada i Clop | Burgada i companyia.

Pere Viada i Salvador Clop
:

Aquest intens dijous passat, mentre uns negociaven els darrers serrells de l'Estatut i altres érem reunits a la seu central del PSC a la sectorial de Seguretat, a Mataró acomiadaven el pintor Pere Viada, mort la nit del dimarts. M'havia donat la notícia el meu germà, que el coneixia més que jo. La darrera vegada que el vaig veure va ser en un bar que havia freqüentat força. Sempre seia prop de la porta, gairebé amb una cama i un ull (darrere unes ulleres enganxades amb cel·lo) a fora perquè no se li escapés res. No sé si va ser aleshores o a la fira d'art del carrer Sant Pere Més Alt, abans de Les Santes, amb qui vaig comentar dos o tres coses fent veure que l'evident final no es veia. He de dir que els seus quadres m'agraden, però que la veritable obra d'art era ell. Es va poder comprovar perfectament en el magnífic cartell que li va fer en Gasull, crec, per una exposició que es va muntar a Can Palauet, i que reproduïa la seva peculiar fesomia. Veient-lo era evident que deu ser cert que els diners no fan la felicitat, sínó que la fa la llibertat, justament lluny dels diners. No veient-lo, no sé si sabrem tenir tan present això que dic.

:

El mateix dia, a la mateixa hora del seu comiat, pujava jo de la reunió esmentada al pis on es feia un acte commemoratiu del 70è aniversari del POUM quan vaig veure la sala amb la gent dreta i amb cara de circumstàncies. En Salvador Clop (a la foto, amb Maragall), un antic dirigent d'aquest Partit que després va passar a militar al PSC, com la majoria d'ells, havia tingut un atac de cor just a l'inici de la seva intervenció. Malgrat la reanimació dels equips mèdics, no va poder aguantar i morí a la sala que porta el nom d'Ernest Lluch, a qui també vam perdre ara farà cinc anys, i davant Montilla, Obiols, Molas i altres dirigents i militants del PSC que omplien la sala de gom a gom. En Clop havia vingut alguna vegada a Mataró, si no recordo malament, la darrera fou l'acte d'homenatge que vam fer a Francesc Tristany. I també, la seva vida, era un testimoni de la lluita per la llibertat, sense por, en moments fotudíssims. A ell va dedicar la diputada Lídia Santos la jornada parlamentària de dijous. Les conquestes d'avui van començar a treballar-se en condicions molt pitjors, amb gent com en Clop, i a ells els devem el treball més feixuc.

:
Blog-miscel·lània mataronina
:

He afegit, ja ho heu vist, el blog de l'Oriol Burgada, el de la foto, un periodista mataroní gens a l'ús, que diu que l'amor no existeix però que la seva biografia i els seus posts desmenteixen. En tot cas, "se hace al andar". L'haureu de visitar. Sé que em llegeix, i m'honora, com també en Manuel Cuyàs, que avui me n'ha parlat, bo i que més d'oïdes, diu. A vegades penso si només ens retroalimentem altres bloggers, periodistes i polítics locals. Però de cop et surt una conserge molt simpàtica de l'Ajuntament que també diu que es connecta de tant en tant. No sé què busquen, però, i ho dic per mi, la curiositat és el principal mecanisme del coneixement. Encara que sigui per saber allò que no has de fer, o de ser, o de creure. Famós, famós, però, ho és en Manuel Mas, que el van treure dijous al suplement Ciberpaís com un dels poquíssims parlamentaris amb web personal, un dels mecanismes més eficaços que hi deu haver per treure a la llum que els nostres 350 pares de la pàtria no són tan sols una mà que s'aixeca a l'hora de votar, com a vegades es vol fer creure, especialment pels crítics amb el sistema parlamentari (crítics amb la complexitat, tot ho arreglarien amb un parell d'hòsties). Per completar la llista que ahir feia, he de dir que mataronins postejadors de l'Estatut també ho són, avui, Miguel i Quico (amb un escepticisme que és avui el principal element a tenir en compte en la fase que iniciem), Cinto, Jordi i un tercer Joan.