Sociovergència? | Sempre aviat

Però, què caram és la sociovergència?

:

Hi ha una èpica auto-justificativa, en tot aquest lio intern d'ERC que hem de patir tots els altres, que crec que val la pena posar de manifest. Jo, primer, me la mirava amb displicència (a veure qui s'ho creurà, això de la "revolta democràtica"), però veig que pren volada. Es tracta, d'una banda, de qualificar el consens estautari com a "sociovergència" o com a "establishment" i els que estan pel no, des del PP fins a ERC, serien una mena de "David" contra "Goliath" (amb permís de PedroJ).

:

No ens enganyem, si us plau. ¿Com poden titllar els altres d'"establishment" persones que pertanyen al funcionariat, per cert, dels trams més ben pagats, o d'aquells que s'exclamen des d'emissores públiques, per exemple? ¿Com poden parlar de "sociovergència" aquells que (Diputació de Girona i moltíssims ajuntaments catalans) han enviat els socialistes a l'oposició o, com en el període més dur del pujolisme, van donar suport actiu als governs de l'anterior líder de CiU? ¿O els que van pactar, d'amagat del tripartit, unes propostes inassumibles per l'Estatut que després CiU no va tenir cap problema en retirar? Molta èpica però poca política. Molt fer-se la víctima per amagar alguna vergonya pròpia. I molt mal informats sobre quina és la força real del PSC, que no és als despatxos, sinó al carrer, als barris, a moltes associacions i clubs, a moltes cases on s'ha de currar molt i que quan veuen els d'ERC pensen, a vegades, en l'establishment al qual ni poden ni volen aspirar. M'he esgargamellat com només sé jo per convèncer-ne molts que "aquests també són dels nostres, de l'esquerra".

:

Serà que la radicalitat democràtica s'assoleix defensant el règim castrista com van fer ahir al Ple de Mataró davant l'astorament de tots? O és el fet assenyat de retirar la proposta com es va fer davant l'evidència?

:

Desenganyem-nos, no cal ser massa espavilat per veure que en les decissions d'un partit polític com ERC hi intervenen factors de càlcul electoral, d'interessos convergents amb forces antagòniques i un instint de supervivència en el poder dels seus dirigents i de les seves relacions de poder amb el seu propi establishment. Vegem-ho. Foto: Albert Olivé / Efe.

:

Fent la feina al PP i confiant (massa) en els altres

:

Quins interessos electorals tenen ERC i PP que conflueixin en la mateixa estratègia: el no? (Recordem que Piqué, després de ser del PSUC, va ser alt càrrec polític d'un conseller d'ERC amb Pujol). Per mi, són molt clars. Ja sabeu que, per determinar les tensions polítiques entre l'electorat, i el seu posicionament, a Catalunya s'utilitza un quadre de doble entrada: l'eix dreta-esquerra (per mi, el raonable en un país normal, i jo visc en un país normal) i l'eix Catalunya-Espanya com a sentiment de pertanyença. Aquest darrer ha estat excitat sempre en eleccions autonòmiques i, òbviament, situa els no-nacionalistes (que no vol dir que no tinguem sentiments, sinó que no els convertim en propostes polítiques partidàries) en una posició més discreta. A tots dos, ERC i PP, que són a l'extrem del segon eix (ep! el PP és a l'extrem del primer, també) els interessa situar el debat polític en aquesta tensió. Ahir mateix ho vaig veure al Ple Municipal, on tots dos entraven en debats metafísics sobre Catalunya i Espanya i els altres ens ho miràvem pensant en els calés que costa el temps que perdem en aquestes coses... (Foto: JL Pino)

:

Si ERC votava sí a l'Estatut, assolia objectius polítics de primer ordre. Posava en primer lloc un dels seus grans projectes, demostrava que tenia capacitat d'arribar a acords i no tan sols de protestar, situava les seves aspiracions màximes en el trajecte dels que caminen mica a mica (els projectes polítics sòlids són així, deixem-nos de tonteries) i no en l'experiència revolucionària de l'aquí i ara, etcètera. Fins i tot, podria entrar en l'electorat de CiU més moderat, que encara se'ls resisteix, i prendre'ls la representativitat d'un catalanisme que no gosa a passar la ratlla de l'esquerra. Per últim, s'identificava amb els electors menys fidels d'ERC, però bàsics, que han expressat el seu suport a l'Estatut a les enquestes. Però no s'han atrevit. El darrer pas, convèncer els del no (la gent més militant, els més incòmodes amb la tasca de governar, els més reacis a abandonar la senda revolucionària de la que parlava, els més motivats pel discurs anti- que pel pro-, etc...) l'han viscut com una clara amenaça a perdre la cadira, com advertia l'exconseller Carretero explícitament en l'entrevista que el va fer famós (la fama dura poc, ja ho deien els estoics). (Foto: CNN Plus)

:

Però ERC ha decidit votar no, amb el trist honor de ser el primer partit catalanista que es nega a un avenç notable en l'autogovern, com avui recordava Miquel Iceta.

:

Conclusions

:

Per tant, la por a perdre el poder i l'aposta per excitar l'eix Catalunya-Espanya han estat, crec, les dues claus pel no final d'ERC. Amb un excés de confiança:

• una, a que no sigui CiU (i el PP, per l'efecte contrari) qui es beneficiï d'aquesta aposta;
• dues, a que els altres li treiem les castanyes del foc i ens mullem pel sí (tots diuen que voten no per mitigar el sí... però i si surt el no? algú ha pensat què passarà?),
• tres, que el Govern no aguanti més, i
• quatre, que ERC quedi arraconada, amb el PP, del bloc central del catalanisme que inclou les classes mitjanes i populars, disposaden en qualsevol moment a donar una patada al cul a qui les titlli d'"establishment" des de la càtedra o el micròfon funcionarials, tant còmodes.

Escriure - III
:
escribir
:
para des-esperar
por todos los que están
por todos
los que fueron
los desaparecidos
escribir para cuidar
sus des
.............apariciones
para alimentarlas
para que no se enturbien
no tan pronto
no tan siempre
pronto
:
Chantal Maillard, fragment d'"Escribir", a Matar a Platón, Ed. Tusquets, Barcelona, 2004, pp. 77-78. Il·lustració: L'aixecament de Llàtzer (c. 1630), de Rembrandt, al Los Angeles County Museum of Art.

: